Fa temps que hi penso. L’altre dia, a partir de la conversa amb un amic -perico i lúcid- i d’unes paraules de Fran Garagarza, hi vaig tornar a pensar. El director esportiu de l’Espanyol deia que ja s’havia sortit de l'UCI i que el malalt ja era a planta. Seguint amb la metàfora, no hi ha cap dubte que després d’aquesta aparent reviscolada el malalt tornarà a l'UCI: el diagnòstic és clar i el pronòstic, el pitjor. En aquesta situació, vist el seu patiment i el de tots els qui l’estimem, potser ha arribat l’hora de desconnectar-lo i de desitjar que tot s'acabi com més aviat millor.
Res no és etern. Tot és finit. Els éssers humans, les seves institucions, la mateixa espècie. Fins i tot, i ara no voldria disgustar ningú, les pàtries. I els clubs de futbol. Fins i tot el mateix futbol. L’Espanyol té 124 anys d’existència. Podríem deixar-ho aquí. Fer el funeral més bonic (amb les imatges de l’últim ascens i les paraules de l’Eduard de Batlle narrant-lo) i acomiadar-nos. En un adeu que no seria per sempre, només per un instant. Perquè el millor que tenim és un sentiment que es mantindria etern en la nostra memòria i que no necessita uns empresaris xinesos incompetents i insensibles.
L’Espanyol, el nostre Espanyol, de fet, ja és mort: ens l’han matat. Desconnectaríem l’espectre del que va ser. Un espectre al qual ens aferrem com si fos l’objecte del nostre amor. Perquè s'hi assembla. Perquè nosaltres volem creure que hi ha una línia de continuïtat entre el que va ser, el que és i el que serà. Una identitat, mínima, que ens permet reconèixer-lo. Però només és una il·lusió, en el pitjor sentit de l’expressió.
No hi ha cap argument racional per pensar que al club li espera un futur mínimament digne. El gran objectiu de la temporada vinent és -des de bon inici i amb poca solidesa- quedar el quart per la cua. El més probable és que no s’aconsegueixi, que trenquem els cicles de dos descensos cada molts anys (tres cicles, sis descensos i sis ascensos immediats) i passem a ser un club de Segona. I, a partir d’aquí, decadència i degradació. No ho vull viure.
I què serà de nosaltres? Continuarem estimant el que estimem: una idea, una abstracció, una identitat rebel. Sense haver de patir per contingències com el resultat d’un partit. Sense disgustar-nos pels jugadors que marxen. Sense enfadar-nos amb una propietat que ha aconseguit acabar amb el club. I, sobretot, evitar el malviure d’un club agònic sense cap esperança ni futur.
