Com sempre, pocs i mal avinguts. La polèmica de la setmana –en un context de tristor i mediocritat absoluta– han estat unes declaracions del director esportiu, Fran Garagarza, on deia moltes coses interessants, però de les quals alguns mitjans que el tenen en el punt de mira des del primer dia van destacar aquest titular: l’Espanyol és un equip de Segona. Aquesta afirmació ha aixecat una gran polseguera en l’entorn perico.
Ja entenc que ningú no s’ha enfadat per la literalitat de la frase: tots sabem que l’Espanyol està a Segona (per sisè cop a la seva història, per segon cop en els últims quatre anys). El matís el podríem trobar en el verb: l’Espanyol és un equip de Primera que està a Segona. Ara bé, en una qüestió tan objectivament valorable com és el futbol, defensar aquesta diferència entre ser i estar és complicat. A menys que ens ho mirem des de la perspectiva més subjectiva i sentimental: en aquest cas, passi el que passi, jugui a la divisió que jugui, per a mi l’Espanyol serà sempre el millor club del món.
Però el nucli de la polèmica és un altre (a banda de les evidents manies personals d’alguns seguidors-periodistes pericos): l’actitud amb la qual s’afronta la temporada. I és aquí on estic especialment d’acord amb Garagarza. En la reivindicació del “Som un equip de Primera” hi ha un rerefons d’altivesa que no porta enlloc. La pròpia d’un noble arruïnat que vol mantenir les prerrogatives de quan encara tenia poder i diners. Això, barrejat amb una filosofia de llibre d’autoajuda de botiga d’aeroport: "Si et creus que ets de Primera, seràs de Primera".
Doncs no: la millor manera de tornar al lloc on hem estat gairebé tota la nostra història és acceptar humilment que ara no hi som. I que l’ascens, si s’aconsegueix, serà difícil: ningú ens obrirà cap passadís especial per deixar-nos passar per molt que els expliquem la nostra història. I la diferència de qualitat dels nostres jugadors no és tan gran com per poder anar per aquests camps de Segona sense despentinar-nos. Res a veure, per exemple, amb fa dues temporades (on, a més a més, visitàvem camps sense espectadors i tot era més tranquil).
Entendre i coincidir amb les declaracions de Garagarza no vol dir que estigui d’acord amb totes les seves decisions. El fitxatge de Ramis, per exemple, el veig com un greu error que s’hauria d’esmenar com més aviat millor. Perquè tinc clar que aquest ascens serà difícil. Però amb Ramis a la banqueta temo que serà impossible.
