122 anys de resistència blanc-i-blava

El dia del seu 122è aniversari, l’Espanyol va comprimir en 90 minuts com ha estat bona part de la seva història: una primera part on no va saber alçar el vol quan va poder i una segona on va resistir i, amb fe i fortuna, va trobar el gol que li permetia marxar amb un punt de Son Moix (1-1). Els blanc-i-blaus van activar a temps el mode supervivència, com havia demanat Diego Martínez, demostrant que la resistència és un dels valors més arrelats a la seva identitat. 

A diferència de les anteriors visites a Son Moix, els blanc-i-blaus van trobar-se a Mallorca un rival que no va sortir a ofegar-lo amb una pressió asfixiant d’inici. L’exespanyolista Javier Aguirre va optar per esperar els de Diego Martínez, deixar-los a jugar i esperar una pèrdua per poder sorprendre’ls a la contra. Amb Muriqi despenjat, però sempre amb la canya a punt, els balears saben que tenen un valuós recurs que necessita ben poc per fer mal a qualsevol adversari. 

L’Espanyol va mantenir a ratlla el davanter kosovar, que amb prou feines va disposar d’un xut centrat i tou al minut 5. A partir d’aleshores, el domini i les ocasions (poques, això si), van córrer a càrrec dels blanc-i-blaus, que van trobar-se amb un escenari de partit poc freqüent aquest curs. L’Espanyol va poder proposar, però fos per l’estat de la gespa o per la incapacitat d’imprimir un ritme alt, la pilota no va córrer prou ràpid com per sorprendre el conjunt mallorquinista. Abrigat a partir d’una defensa de tres centrals que mai perdia la posició, el Mallorca amb prou feines va patir.

L’Espanyol no va saber aprofitar les pèrdues dels locals en zones de creació. Li falta ullal als blanc-i-blaus, que fa força setmanes que no aconsegueixen arrodonir amb gols el bon treball que fan sense pilota en camp rival. Era una nit per espantar fantasmes i donar un cop sobre la taula, perquè el pla de partit que proposava el Mallorca així ho feia pensar. Però sense capacitat de desequilibri, especialment en els extrems, és complicat arribar a fer mal a qualsevol rival. Els locals en van tenir prou amb desactivar Darder i Joselu per anul·lar ofensivament els de Diego Martínez. 

Segona part decepcionant

El Mallorca, que semblava adormit en el primer temps, va despertar de cop després del descans. En els dos primers minuts del segon temps, els locals van fer més que en tota la primera meitat. Primer, un xut creuat de Jaume Costa que Lecomte va desviar amb el peu. Immediatament després, una errada de marcatge va permetre que Gio González entrés tot sol dins de l’àrea rival i es plantés tot sol davant el porter blanc-i-blau. Podia xutar, però va preferir centrar al segon pal, on Muriqi, amb una rematada acrobàtica, va definir a plaer. 

Amb ben poc, els d’Aguirre van trencar els plans d’un Espanyol que va tornar a veure’s obligat a remar a contracorrent. Els balears, esperonats pel gol, van convertir-se en un autèntic malson contra un Espanyol que, al segon temps, estava presentant la seva candidatura per ser un candidat al descens. Quan pitjor pintaven les coses a Son Moix, però, a l’Espanyol se li va aparèixer la Verge. Pocs minuts després d’haver entrat a la gespa, Lazo va intentar penjar una pilota a l’olla. La centrada va anar tant desviada que, miraculosament, va acabar colant-se al fons de la xarxa. Un xurro que va donar ales a l’Espanyol en un tram final on va posar la por al cos al Mallorca abans que els locals demanessin un possible penal de Brian Oliván a dos minuts pel final. 122 anys després, l'Espanyol segueix resistint.