El Raval, La Masia dels anys setanta

BarcelonaEl Barça i La Masia. Exemple en la formació de joves promeses. Trenta-sis anys de feina laboriosa per poder arribar a ser el millor planter futbolístic. Però la història no sempre va ser així. “Al Raval la situació va arribar a ser molt tensa. Allà, com sempre, s’hi refugiava un món marginal en què tenia cabuda la delinqüència més lumpen de Barcelona. En alguns dels seus carrers l’olor de Barri Xino, de misèria, era la mateix, el panorama no. La prostitució continuava donant la pinzellada tradicional, però la presència dels ionquis advertia del canvi; igual que la dels transvestits o camells estrangers”, escrivia Paco Villar al seu llibre Historia y leyenda del Barrio Chino, reflex d’aquesta zona flanquejada per les Rambles i el Paral·lel als anys setanta. És en aquesta zona on durant aquella època apareixen les joves promeses del Barça.

Abans de la inauguració de La Masia, el 20 d’octubre del 1979, el club no tenia un lloc on poder concentrar i protegir les seves joves promeses: als nois els enviaven a pensions, hotels i cases d’acollida. Entre aquests allotjaments hi havia l’Hotel Sant Agustí, ubicat a la plaça del mateix nom i comunicat a pocs metres de les Rambles pel carrer Hospital. Aleshores tenia una estrella, ara en té tres. Francisco Carrasco, conegut amb el sobrenom del Lobo, es va desplaçar des de Torredembarra per enrolar-se a les categories inferiors blaugranes. “Vaig passar por en aquells carrers, sentia molta inseguretat”, va dir. L’hàbil extrem va ser un dels clients de l’Hotel Sant Agustí; hi va passar molt poc temps, només dues nits, però van ser suficients per a ell: “O em traieu d’aquí ja o me’n vaig jo a un altre lloc”. I així va ser, la contundència de les seves paraules dirigides a Rodolfo Peris, aleshores delegat del club, van provocar el trasllat i de manera provisional va passar les nits següents en un lloc molt especial: “Vaig estar en unes lliteres al Camp Nou amb dos companys més; feia fred i la manta picava, però van ser unes nits sensacionals”.

La seva curta estada al Raval va ser la primera presa de contacte amb la ciutat: “Vaig haver de sortir de l’hotel pel soroll i vaig conèixer els perills de la nit barcelonina. Les Rambles m’asfixiaven, estava sol i em sentia abandonat”. S’hi va allotjar durant els dies 23 i 24 de desembre del 1975, quan només tenia 16 anys. Les poques hores que va poder agafar el son van ser a l’habitació 124, una habitació per la qual el club va pagar 264 pessetes.

Les festes del Raval

Abans de sortir per sempre de l’hotel i del barri, on no ha tornat mai més, va esmorzar a l’hotel amb vistes a la plaça per 45 pessetes. Aquell últim àpat del Lobo probablement el va servir Manolo Jiménez o el seu germà gran, el Juan. “Els xavals es portaven meravellosament. Venien grups de noies però amb aquesta edat ja se sap”, explica el petit dels Jiménez. Fills de la immigració andalusa, tots dos van començar a treballar de cambrers a l’hotel l’any 1970, amb només 15 i 17 anys, i fins avui. “Era molt diferent, dúiem una vida molt familiar, ens coneixíem tots”, diuen. Durant aquella dècada, en aquell hotel, el més antic de Barcelona, s’hi van allotjar molts jugadors del planter del club, alguns acompanyats dels seus pares i d’altres no. “Per aquí van passar Martí Filosia, Clos, Calderé…”, explica el Manolo.

En aquell barri els problemes estaven a cada cantonada, literalment. El carrer Hospital estava ple de negocis de calçat i bijuteria; el més conegut, a la mateixa plaça de l’hotel, era i és des del 1956 la botiga de bijuteria Rosselló. “Era molt normal que la droga es passés dins els calaixos dels enllustradors -explica Pilar Rosselló, que va viure aquella època amb tot just vint anys-. Encara que el barri era famós per les botigues de gomas y lavajes per a les malalties venèries, també hi vivia gent treballadora i humil, però sempre s’ha conegut el Barri Xino per aquest ambient, pel més baix”. Només la porta de l’hotel separava els jugadors del planter d’aquest escenari. També una persona, el representant del club. “Nosaltres avisàvem els xavals quan apareixia l’observador del Barça”, explica el veterà cambrer de l’Hotel Sant Agustí.

Aquest representant era José Boté Mas, que, com que estava jubilat, complia cada dia la missió de visitar i controlar els joves. “Quan el senyor Boté se n’anava, nosaltres, com que també dormíem a l’hotel, muntàvem gresca a les habitacions amb els jugadors”, expliquen. Aquest observador, a qui Manolo Jiménez recorda amb molt d’afecte -“explicava moltes històries del Barça”-, va patir una embòlia que el va deixar limitat físicament.

Els amics de Boté

“Boté tenia molts amics al Barça. Kubala, que era seleccionador, Rifé, Sadurní, Rexach, tots aquests jugadors venien a veure’l a l’hotel; venien cada setmana, sobretot l’hongarès”. Poc després de l’infart es va quedar a viure permanentment a l’hotel. Els jugadors del planter van ser traslladats a La Masia però Boté Mas, que ja tenia gairebé vuitanta anys, va seguir vivint a l’hotel fins que va morir. Almenys en aquest hotel les seves històries encara continuen vives.

Gaspart, l’orador

A la nova llar per al planter del Barça, la masia de Can Planes, a la nit s’hi organitzaven petits col·loquis educadors. Entre els oradors hi havia Joan Gaspart: “Algun nen no va poder dormir aquella nit, després de la meva xerrada -recorda-, ja que els vaig parlar de l’infern i de les conseqüències de no ser una bona persona”. Amb l’arribada de la junta directiva de Josep Lluís Núñez tot va canviar. Les amenaces de la nit ja no es veien ni se sentien, ja que el barri canviava i el Barça també, amb la decisió de convertir la vella Masia en residència dels joves jugadors. “Aquell esperit [del Raval] no era el mateix, la llibertat dels xavals era més gran, i a La Masia hi havia un control d’entrada i de sortida”, explica Gaspart. S’estava més a sobre dels nens: “De vegades inspeccionava personalment les habitacions, l’ordre, per veure si eren conscients de l’esforç que feia el Barça”.

El que va ser vicepresident del club durant 22 anys i després president té molt clar quines van ser les persones clau del projecte: “El veritable padrí de La Masia va ser Josep Mussons i l’ideòleg, Núñez”. La dècada dels setanta i els seus perills havien temptat desenes de joves; durant els vuitanta i les dècades posteriors aquestes temptacions van quedar restringides per barreres i reixes. Una nova etapa. “Abans de La Masia era una època diferent, s’organitzava de la manera que es considerava i es podia”, relata Gaspart.

Més enllà d’aconseguir més confort i seguretat, l’exvicepresident considera que La Masia va inculcar un aspecte fonamental, el que avui es defensa des del club amb orgull: els valors. “A més de la capacitat esportiva, es va prioritzar la formació humana”. I també l’alimentària: “Els metges controlaven els àpats diaris dels nens”.

La nova Masia

El temps ha demostrat que aquella decisió, presa a finals dels anys 70, va ser un èxit. “La Masia va marcar un abans i un després”, explica. Un després que podria no haver existit. Segons Gaspart, el projecte no va néixer d’una necessitat de canvi o de millora: “Si no haguéssim tingut l’edifici de La Masia, potser hauríem seguit amb l’antic sistema de pensions i residències”.

Avui les noves promeses viuen en una realitat creada expressament per a ells. El Centre de Formació Oriol Tort s’estén per una superfície de més de 6.000 metres quadrats, un centre construït amb l’objectiu de formar persones i esportistes d’elit. La infància i adolescència hi estan protegides per uns valors doctrinals i l’elecció d’un mal camí queda relegada a anys posteriors. Al Raval, mentrestant, es continua lluitant.