Quin paper ha de tenir el Barça en l’independentisme català?

Tot i que el llibre que es desglossa en les següents línies pivota al voltant del Barça, no és difícil que si el lector està interessat en aconseguir-ne un exemplar l’hagi de buscar en la secció de política, i no de literatura esportiva, de les llibreries. Qüestions com la que es planteja en el titular d’aquest article i moltes altres de vinculades amb l’arrelament de l’entitat blaugrana en el poble català es resolen a Barça: més que un club? (Cossetània Edicions, 2021). Qui respon és un equip titular format pels deu líders dels principals partits que marquen l'agenda política catalana i Jordi Cuixart, com a líder cívic i activista social. “La idea inicial era comptar amb onze líders polítics, però vam excloure Vox a propòsit. I, per completar l’onze, vam preferir comptar amb Jordi Cuixart, perquè creiem que tenia moltes coses interessants a aportar en el debat que es planteja en el llibre”, explica sense pèls a la llengua el periodista Xavi Torres, coautor de l’obra amb el seu company de gremi Frederic Porta. 

La idea, que va néixer de les habituals trobades entre aquests dos amics, va acabar prenent la forma d’un llibre que els autors defineixen com “un reportatge de llarg recorregut”. Després d’ubicar el lector amb píndoles històriques que contextualitzen el vincle entre el batec de la societat catalana i el Barça des dels seus orígens, els dos periodistes aborden de forma extensa el debat sobre si el Barça encara és més que un club: “Així, com veus a la portada, amb un interrogant ben gran”, remarca Torres. Al llarg de les pàgines, prenen la paraula Jéssica Albiach, Carlos Carrizosa, Jordi Cuixart, David Fernández, Xavier García Albiol, Salvador Illa, Oriol Junqueras, Carles Puigdemont, Raül Romeva, Jordi Sànchez i Quim Torra. Tots ells donen el seu parer en un relat sincer en què els autors destaquen la predisposició dels entrevistats: "Han abandonat durant una estona el seu vestit de polítics i han pogut expressar els seus sentiments i opinions respecte al club del qual són socis o seguidors, en el cas dels blaugranes, o des de la rivalitat, en el cas dels no simpatitzants amb el Barça”. A banda d’aprofundir en el debat proposat, per exemple, el llibre també revela, entre moltes altres anècdotes, quin és el triomf que més ha celebrat García Albiol, soci de l’Espanyol, d’un partit al Camp Nou. 

Més enllà de les anècdotes, la miscel·lània d’opinions és rica i es tracta amb profunditat com el Barça, depenent de qui hi havia a la directiva, s'ha distanciat en determinats períodes del poble català. Un fet que els autors argumenten que ha succeït amb les directives de l'última dècada i durant el govern de Josep Lluís Núñez, episodis que han viscut el parèntesi entremig de la primera presidència de Joan Laporta (2003-2010). Anant al moll de l’os: ¿el Barça pot realment allunyar-se del concepte "més que un club" –idea ja exposada en certa manera el 1918 pel periodista Daniel Carbó, conegut com a Correcuita, i popularitzat el 17 de gener del 1968 en el primer discurs com a president de Narcís de Carreras–, que evoca la singularitat de ser molt més que una entitat esportiva?

Una història lligada al poble català

“Durant una part de la història del Barça, certa burgesia conservadora espanyola o cert establishment han volgut esborrar la ideologia del Barça. Això s’aplica claríssimament a Núñez i a la voluntat del nunyisme, i també del neonunyusime, de convertir el Barça només en un club de futbol”, relata Porta, que ho rebla amb un contundent: “No fotem”. “Això significa negar tota la realitat del Barça. Un exemple (i n’hi ha molts): l’any 1920, el Barça tenia un quart equip que es deia oficialment Separatistes, que és un nom de combat. Quan arriba el règim autoritari de Primo de Rivera, el 1923, la directiva ha de recordar als socis que estan en una dictadura i que acabaran rebent. I acaben rebent, perquè la gent no vol callar: perquè és catalanista i combativa. En els anys de Franco, també es fa militància combativa i de resistència al voltant del Barça. Van ser uns anys en què el club va estar segrestat i amenaçat: hi van haver intents de canviar-li el nom, de vestir-lo amb la bandera espanyola...”, argumenta Porta. Amb aquest ràpid repàs, els dos autors coincideixen en recordar que "el Barça ha fet política perquè no és aliè a la societat que l'envolta, sinó al contrari".

La lectura del vincle indissociable entre el Barça i el batec de bona part del poble català el comparteixen els líders vinculats a l'independentisme i també Albiach, mentre que Albiol, Carrizosa i Illa insisteixen que la grandesa del Barça, avui dia, s’ha de vincular als èxits esportius més que a la seva realitat social. Arribats a aquest punt, els autors reivindiquen la necessitat de plantejar el debat que aborden en el llibre: “Estem en un moment històric especial per a Catalunya. I els volíem preguntar què és o què ha de ser el Barça i com veuen els nostres líders polítics una de les entitats més potents i amb més associats del país”.

A Barça: més que un club? s’exploren molts dels conceptes del lligam Barça-catalanisme i es repassen episodis com el partit contra el Las Palmas de l’1 d’octubre del 2017, el dia del referèndum d’autodeterminació i de la crua repressió de l’Estat als carrers, una jornada en què Jordi Sànchez no dubta en afirmar que es va “sentir enganyat pel president del Barça”, Josep Maria Bartomeu. També s'analitza quin paper hauria de jugar el club en l’anhel independentista de molts dels ciutadans d’aquest país, tal com va quedar plasmat en les eleccions del 14 de febrer. “El Barça, a més de ser un ambaixador de Catalunya, ha d’estar al servei de la ciutadania. La història del club ho demostra. El Barça no ha de fer política de partits, però sí que ha d’estar al costat de la gent. Com a entitat, no té una mà per dipositar una butlleta a dins d’una urna a favor o en contra de la independència, però sí que ha d’acompanyar la societat en els seus desitjos democràtics. Ha de defensar els consensos universals i la democràcia n’és un. Crec que qui no ho vulgui veure així està allunyat de la realitat de la trajectòria del Barça: un club catalanista que ha lluitat pels drets i les llibertats del país”, sintetitza Torres. Porta assenteix i afegeix: “El Barça no s’ha de posicionar a favor de la independència o en contra, però ha de ser sensible i ha d'estar al servei de les majories democràtiques del poble català. Això forma part del sentit i de l’essència del club”.

L’opinió dels dos autors és un bon resum del que expressen els líders independentistes en el llibre i s'acosta molt al que també defensa Albiach. Per contra, és una posició allunyada d’Albiol, Carrizosa i Illa, més pròxims a opinar que acostar el Barça a la pulsió democràtica de la societat no forma part del seu sentit com a entitat esportiva. Amb tot, hi ha episodis ben recents que demostren que, malgrat que algunes directives hagin fet esforços per rebaixar la ideologia del club, bona part de l’afició manté latent el seu catalanisme. Romeva n’explica un d'especialment significatiu quan recorda com, en un període en què estava en llibertat condicional, va anar al Palau Blaugrana a veure un partit de bàsquet amb la família en un dia que coincidia amb l'aniversari de la seva filla Elda, el 23 de març del 2018. La grada li va cantar per molts anys i “va esclatar en un crit de clamor a favor dels presos polítics”, recorda. El Barça, més que un club.