Qüestió de fe, de confiança i d’amor propi

BarcelonaJorge Lorenzo necessitava un triomf com el de diumenge. Per confirmar el que ell feia mesos i mesos que deia, que podia guanyar amb la Ducati, una moto amb la qual tan sols sis pilots (Capirossi, Stoner, Bayliss, Iannone, Dovizioso i el mallorquí) han pujat al capdamunt del podi a la categoria reina del Mundial. Cabut com pocs, el pilot balear necessitava reivindicar-se. Era una qüestió de fe, de creure en ell mateix. “Si els enginyers haguessin confiat més en mi potser la història hauria sigut diferent”, deia després de celebrar el seu últim triomf gairebé com si fos el primer.

Lorenzo va aconseguir la seva primera victòria com a pilot de Ducati al GP d’Itàlia, el més important per a la fàbrica, i just el cap de setmana en què va deixar clar que no seguirà vestint de vermell l’any vinent. “Correré amb una altra moto, una moto competitiva”, apuntava. No, el triomf a Mugello no canviava res, ja havia pres la decisió, cansat d’esperar que l’equip de Borgo Panigale el cités per negociar la renovació. Quan encara no s’ha arribat a l’equador del curs, dels pilots capdavanters només ell i Pedrosa encara no han anunciat el seu futur. I Lorenzo, cansat d’esperar un gest, ha decidit fer el pas. Pel pàdoc corre el rumor, cada cop més estès, que la temporada vinent correrà en un equip satèl·lit amb una Yamaha, la moto que el va fer tres cops campió del món de MotoGP. A Montmeló, d’aquí menys de quinze dies el pilot té previst anunciar què farà les dues pròximes temporades.

La falta de confiança de l’equip Ducati en Lorenzo ha sigut una constant des que la temporada passada el pilot va arribar a l’escuderia italiana fitxat a cop de talonari. Li van oferir 25 milions d’euros per dues temporades, amb la intenció d’aconseguir lluitar pel títol. Però la Desmosedici, capriciosa com és, ha sigut un corcó per a Lorenzo. Ha intentat adaptar-s’hi, però també ha demanat petits canvis en la moto que, quan han sigut escoltats, han donat resultats: a Jerez (l’equip hi va portar dues peces noves) va poder lluitar amb el grup capdavanter i ara, a Mugello, un cop resolt el problema de la posició sobre la moto (al pilot se li carregaven els braços en excés) va tornar al capdamunt del podi i es va convertir en el sisè pilot de la història del Mundial capaç de guanyar amb dues motos diferents després de Biaggi, Rossi, Stoner, Dovizioso i Viñales. “En algunes coses no s’hi ha cregut fins ara. I ara, desafortunadament, ja és massa tard”, es va limitar a dir.

Un triomf 24 curses més tard

Valentino Rossi va arribar a Ducati el 2011 després de guanyar títols amb Honda i amb Yamaha. Però el somni de l’equip de Borgo Panigale, un italià guanyant curses amb una moto italiana, no es va acabar complint. Rossi va tornar a Yamaha després de dos anys en blanc: zero triomfs i només tres podis. Amb Andrea Dovizioso, la paciència dels responsables de Ducati va anar una mica més enllà: l’italià va necessitar 70 curses per guanyar la seva primera cita vestit de vermell. Lorenzo n’ha necessitat 24, però l’equip sembla que havia tirat la tovallola abans. “Tot i que no hagués aconseguit guanyar, les voltes que he sigut líder, la distància amb els guanyadors en algunes curses... Sense el triomf ja havia tingut més bons números que Rossi a Ducati”, deia Lorenzo diumenge a Mugello, i afegia: “També és cert que són èpoques diferents. Ara hi ha més igualtat i la Ducati és competitiva. És cert que la Ducati de Rossi era més complicada, però l’havia heretat d’un Stoner que havia guanyat 25 curses”.

Claudio Domenicali, el conseller delegat de la marca, és un dels que no han cregut en la capacitat de Lorenzo de capgirar la situació. Abans del Gran Premi d’Itàlia va declarar que el mallorquí és “un gran pilot”, però que no havia aconseguit treure el màxim de la Ducati. Lorenzo va dir-li que ell no era “un gran pilot”, que era “un campió”. Però es va guardar la resposta més contundent per donar-la a la pista. A Mugello, Lorenzo va deixar clar que dels campions ningú n’hauria de dubtar.