De quedar-se cec per un tumor cerebral a córrer per les muntanyes

L'Hospitalet de LlobregatEl Javi té 9 anys i l'única manera que té de frenar la seva bicicleta és arrossegant els peus contra terra. L'acaben d'operar d'un tumor cerebral que li ha afectat el nervi òptic i el tronc superior. La intervenció quirúrgica li ha salvat la vida, però no ha pogut evitar perdre molta visió i que se li hagin reduït dràsticament el moviment i la força de les mans. De totes maneres, no pensa deixar de fer passejos en bici al seu lloc d'estiueig, Casas de Pradas, una aldea valenciana d'uns 100 habitants. Això provoca l'esglai de la gent d'allà, que el veu pedalejar erràticament posant-se en perill entre els cotxes, que fan sonar el clàxon recurrentment. Alguns dels habitants se senten obligats a informar del que està passant la mare del Javi, la Paqui.

----

El Javi té 51 anys i a les 5.30 h de la matinada del diumenge 17 de setembre del 2023 es troba a Vacarisses havent d'afrontar la part més tècnica i dura de la Matagalls-Montserrat: la pujada al monestir. En aquest moment, la negra nit només la trenquen els frontals i al Javi l'acompanyen dos dels quatre guies amb els quals completarà per primera vegada els 85 km de la reina de les travesses catalanes. Han sortit del Matagalls a les 15.08 h del dissabte 16 i els queden uns 13 quilòmetres per arribar a la meta. Un dels temors del Javi, no ser capaç de completar el recorregut en les 24 hores de marge màxim que dona l'organització, s'està esvaint. Finalment, arribarà a dalt al voltant de les 8.30 h, i aturarà el cronòmetre en les 17 hores i 24 minuts.

----

"Quan acabes la Matagalls-Montserrat dius: «Mare meva, l'he fet una vegada a la vida i ja està». Acabes bastant fet pols. Però t'hi enganxes i, a mesura que passen els dies, t'oblides dels mals moments i els guies ja estan buscant maneres de preparar millor la de l'any vinent", explica a l'ARA el Javier Martínez, assegut en una taula d'un bar pròxim a l'estació de metro de la Torrassa de l'Hospitalet de Llobregat, localitat on viu, mentre beu un Aquarius. Des d'aquella operació que li va salvar la vida quan tenia 9 anys ha anat perdent cada vegada més la visió i ara pràcticament ja és nul·la. La seva discapacitat és del 97%. Només percep algunes ombres i algunes diferències entre les tonalitats dels colors. La mobilitat i la força de les seves mans segueix sent molt reduïda.

"Tens l'opció de quedar-te a casa lamentant-te per com estàs sense poder fer gairebé res o la de tirar endavant i buscar una sortida amb les coses que pots fer", diu el Javi, que des de petit va triar la segona opció i ha tingut la força mental per portar-la a terme. "Gairebé cada dia faig esport. Em dona les endorfines que m'aporten l'energia per seguir vivint", sentencia. De fet, admet que si no estigués fent aquesta entrevista hauria anat amb un dels seus guies a córrer o a caminar per la carretera de les Aigües, com fa habitualment.

Durant la preparació per a la Matagalls-Montserrat hi havia dies que arribaven a fer més de 40 quilòmetres plegats. "Això em porta a socialitzar amb gent amb qui d'una altra manera no podria", exposa. Però el Javi també té maneres d'entrenar-se tot sol. Per exemple, pujant des de baix fins a dalt de tot les escales de l'edifici de l'ONCE de Barcelona. Des que participa en proves atlètiques, fa una dècada, a banda de la Matagalls-Montserrat, ha posat en el seu palmarès la Trailwalker de 100 km entre Olot i Sant Feliu de Guíxols, la Gràcia-Montserrat i la marató de París, entre d'altres.

Els quatre guies

A la Matagalls-Montserrat, el Javi hi va anar acompanyat per quatre guies que ja són amics seus: tres es diuen Xavi i l'altre, Dani. "El reglament t'obliga a portar-ne com a mínim dos, un al davant i un altre al darrere, mentre vas agafat amb ells a una barra direccional de tres metres. Però en aquesta travessa vaig decidir portar-ne quatre perquè es poguessin rellevar i perquè, si només vas amb dos i un no pot seguir, has d'abandonar", relata. "Més enllà de l'esforç físic, per a ells suposa molt esforç mental. Són moltes hores descrivint-me els obstacles", afegeix.

Qui va al davant ha d'estar en forma perquè, a mesura que fa exercici, ha d'anar explicant el terreny. La feina del de darrere, en canvi, és informar el Javi de quin és el moment exacte que ha de fer un moviment o un altre, com pujar un graó d'una escala. "Mai pots assimilar al 100% tot allò que et descriuen, per això sempre hi ha entrebancs. Tot no pot sortir perfecte, ho assumeixo", assegura. Un dels terrenys més complicats són els corriols. "A vegades, els guies em diuen: «Javi, sembla que estiguis ballant un tango». Vas amb els peus mig desequilibrant-te i els poses on pots", explica mentre riu de la situació.

La discapacitat del Javi provoca que els guies també l'hagin d'assistir en els avituallaments. Per exemple, pelant-li els plàtans, posant-li i traient-li les sabates o col·locant-li una tireta perquè li ha sortit una butllofa. "Això fa que la relació sigui intensa i íntima i ens convertim en amics". L'endemà de la Matagalls-Montserrat, mentre el Javi encara patia cruiximents pel gran esforç realitzat, va enviar un àudio de WhatsApp a un dels seus guies per agrair-li tot el que havia fet per ell. "M'emocionava, no em sortien les paraules d'agraïment", admet.

La solució per evitar que la gent del poble pateixi

El patiment de la gent de Casas de Pradas i, sobretot, el de la seva mare, la Paqui, va portar el Javi a buscar una solució amb 9 anys per seguir anant en bicicleta malgrat la seva discapacitat. Així que, amb el seu germà, el Vicente, quatre anys més gran que ell, van decidir comprar un tàndem i començar a fer quilòmetres. Avui dia, quatre dècades més tard, quan van al poble a l'estiu acumulen uns 2.000 quilòmetres plegats i completen etapes de més de 100 km.