El nuñisme que encara queda entre nosaltres

BarcelonaUn home molt petit seu a la darrera cadira de la tercera graderia del Camp Nou. L'estadi, tot buit, als seus peus. Només hi és ell, allà dalt. És Josep Lluís Núñez. Quan el Barça va celebrar el centenari i TV3 va crear el programa Aquest any 100, l'Antoni Bassas va demanar al president si el podrien gravar tot sol al camp. Ell va acceptar, però en comptes de fer-se gravar a la llotja, va escollir aquesta tercera graderia que havia construït ell mateix, fent del Camp Nou l'estadi més gran del món.

Aquests dies s'ha estrenat a la plataforma 3cat un documental de quatre episodis produït per Abacus i Televisió de Catalunya sobre el president blaugrana. Una feina excel·lent que sap jugar molt bé amb aquesta imatge final, la de la tercera graderia, orgull de Núñez, enderrocada sota el mandat de Laporta, un dels fundadors de l'Elefant Blau, flagell del nuñisme. Una imatge colpidora. Reflexionant sobre el final del president, Jordi Basté explica al final del documental que la seva vida amaga una lliçó per a tots: de vegades persones que han estat molt poderoses, acaben mig arraconades i derrotades. En el cas de Núñez, empresonat, caricaturitzat i veient com els seus opositors aconseguien que el Barça fos més gran que mai. El temps no perdona. Hi ha una segona lectura per a qui la vulgui llegir, al documental: sempre ens pensem que som especials, menystenint els que van fer camí abans de nosaltres. El documental, sense voler ser-ho, també és un preciós homenatge a altres generacions de periodistes, socis i directius, que van viure fets que ara incendiarien les xarxes socials.

Mirant el documental, un s'adona de la capacitat del club de viure situacions grotesques: el segrest del seu davanter en plena temporada, l'hepatitis de la seva gran estrella, l'atac de cor de l'entrenador que deixa el tabac i es passa als xupa-xups, pressions polítiques, la final de Sevilla amb una festa organitzada que acaba en funeral, Gaspart tancat a un lavabo a Wembley en 1992 durant 30 minuts, candidats a la presidència que es retiren de forma sospitosa o Núñez anunciant que dimiteix tres dies abans de la final de la Copa d'Europa entre llàgrimes. Mai es descansa tranquil, al Barça.

Però què queda del nuñisme? Hi ha cert consens a dir que bona part dels drames del Barça actuals encara venen de la destitució de Johan Cruyff, que va dividir la massa social. Si el cruyffisme ara és abraçat públicament, el nuñisme no. Els joves saben qui és Cruyff, però no tant el president. L'home més poderós ha quedat bastant arraconat a la història, potser perquè la seva forma d'entendre el club no casa amb unes noves generacions més ambicioses i desacomplexades. De fet, a les darreres eleccions cap candidat nuñista tenia opcions de guanyar. Els favorits es declaraven tots cruyffistes.

El nuñisme, de fet, no era cosa de Núñez. Ell, que va unir amb gran equilibri encerts i errades, va saber connectar amb una part de la societat catalana i del barcelonisme que encara hi és. Ell va posar nom a una forma de veure el club que ja existia en el passat i que encara hi és. Aquella més d'empresa a l'antiga, de quadrar balanços, de cuidar la pela, de gestió vertical, de recordar sempre al futbolista que és un empleat. El nuñisme amaga cert complex que tenia el president i ha tingut bona part de Catalunya, sentint-se poc valorada, estimada. Els fills del 1992, l'any dels Jocs i de Wembley, ja no hi combregaven. Irònicament, Núñez va tocar el cel a Wembley i aquí va començar a escriure's el seu final, perquè naixia un nou barcelonisme desacomplexat. Seria bo no oblidar-ho. La temptació del nuñisme de no sentir-se estimat, no acceptar la dissidència, deixar les decisions en mans de poca gent i tallar les ales al talent, sempre hi serà. La temptació de gestionar el club com si fos una empresa com Núñez y Navarro. Hi era i continua sent-hi, forma part de la nostra societat.