I què, heu guanyat?
No recordo quan va ser la primera vegada que vaig agafar o xutar una pilota. A casa no havien estat mai aficionats al futbol fins que vaig arribar jo. Així que no sé ben bé per què vaig acabar practicant aquest esport, però sé que havia de ser així. Recordo molt poques coses de quan era una nena petita, però recordo perfectament el meu primer dia al club del meu poble, entre els meus pares i el meu tiet m’havien apuntat a l’equip de mainada i era la persona més feliç del món.
M’entrenava amb un equip de nens perquè en aquella època encara no hi havia equips de nenes petites, només hi havia el sènior. Com han canviat les coses i que bé que ho hagin fet! També tinc molt intacta la il·lusió amb la qual anava cada dia a entrenar-me -els dies que m’entrenava i jugava el partit eren els millors dies de la setmana-, m’ho passava bé i gaudia de l’esport d’una manera que no sé ben bé com explicar-vos. Un dels motius de la meva retirada és que aquesta il·lusió de què us parlo ja no la tenia. Ni quan m’anava a entrenar ni als partits. Per això vaig decidir no fer-me trampes al solitari i deixar de practicar el futbol diàriament per continuar gaudint-lo des d’una altra banda.
Ara la meva cosina de 7 anys comença a jugar a futbol i aquest cap de setmana comença la lliga. Cada vegada que es posa les botes veig la mateixa il·lusió que tenia jo, només espero que res ni ningú l’hi tregui ni faci que es cansi d’aquest esport. Per què dic això? Doncs perquè crec que moltes vegades ens equivoquem quan fem les preguntes als nens i nenes que comencen a jugar. Quasi segur que el primer que feu és: “Què has fet? Heu guanyat?” Com si només importés la victòria, perquè si no guanyes no ets ningú i tot val sempre que guanyis. Però cal que aprenguin que de ben petits es pot guanyar, perdre o empatar, i tan important és saber perdre com aprendre a guanyar. I això ho estem perdent i, per això, quan no es guanya -a l’esport o en una altra cosa-, la solució imminent és abandonar. Plantegem-nos com estem educant les noves generacions i canviem la perspectiva amb un altre estil de preguntes. Per exemple, “Com t’ha anat? T’ho has passat bé?”
Deixem que juguin a futbol, que el visquin com vulguin sense que ens importi si tenen les qualitats per arribar a ser professionals o no. Això ja ho decidiran, i si decideixen que volen ser-ho, llavors acompanyem-los sense ficar-los en una bombolla, perquè hi haurà dies que seran molt bons i dies que no ho seran tant.
