Per què l’equip tècnic no?

He seguit amb intensitat el tram final de la Copa del Món de bàsquet perquè, tot i no ser una gran coneixedora d’aquest esport, els esdeveniments esportius de gran volada, siguin de l’esport que siguin, fins i tot de futbol, m’atrauen molt. Aquesta victòria ha fet saltar una petita alarma dins del meu cap: per què els jugadors de les seleccions nacionals han de tenir obligatòriament la nacionalitat del país i, en canvi, l’equip tècnic no? O hi ha algun aspecte de la regulació que em perdo o no hi acabo de trobar el sentit.

En aquest cas, no tinc absolutament res en contra de l’entrenador italià Sergio Scariolo, més aviat tot al contrari: fa tants anys que sento el seu nom i que el veig a la banqueta vestit amb els colors d’Espanya que ja l’he normalitzat, i reconec que m’agrada com es comporta a la pista, la seva meticulositat, el tracte que té amb els jugadors i tot el que aconsegueix d’ells. Gestionar un vestidor amb tantes estrelles durant tants anys i mantenir un nivell tan elevat no ha de ser gens fàcil; per tant, el seu talent està més que confirmat. No és cap aquí que vull portar el tema.

Vaig estar sis anys a l’equip espanyol d’esquí alpí i vaig tenir un entrenador suís, tres d’italians i dos d’espanyols. I això passa amb moltíssims esports. Per què? ¿No confiem en els nostres tècnics? Puc arribar a comprendre, tot i que em costa, que en esports en els quals no som punters es busquin tècnics de països que sí que hi són especialistes.

¿Però en un esport com el bàsquet? Si té els jugadors que té actualment i des de ja fa unes generacions és perquè hi ha un gran treball a la base, i, generalment, aquesta etapa formativa acostuma a estar liderada per tècnics de casa. Així que si hi ha tècnics de base capaços de formar jugadors amb aquestes característiques, dedueixo, i potser m’equivoco, que també hi ha tècnics capacitats per liderar un equip nacional.

Tornant als esports en els quals no som punters, estic molt d’acord amb formar-se i aprendre de qui està uns passos per davant, però, tot i així, segueixo pensant que al capdavant d’una selecció hi ha d’haver una persona del país.

Una selecció hauria de ser més que un equip. Ha de ser un sentiment, un orgull defensar uns colors -tot i que a la nostra zona geogràfica això ens costi una mica més, confio que un dia també ho aconseguirem sentir-. Sempre serà més complicat que una persona estrangera ho visqui i ho transmeti amb la mateixa intensitat, i hi ha molts moments en un Campionat del Món o d’Europa o en uns Jocs Olímpics en què aquesta passió pot ser la petita diferència entre guanyar o perdre.