Però el futbol femení no interessa
Bones audiències, més patrocinadors i vendes rècord en marxandatge trenquen esquemes al Mundial
Periodista I EntrenadoraLa semifinal entre Anglaterra i Estats Units va tenir un minut d’or de 763.000 espectadors i una mitjana de gairebé mig milió de persones davant la pantalla. I no jugava Espanya. En els partits de la roja, les xifres d’audiència que ha comptabilitzat Gol són espectaculars: el partit de vuitens de final d’Espanya davant de la selecció nord-americana va tenir un 12,8% de quota de pantalla amb un màxim de gairebé dos milions de persones mirant el partit. Les xifres ja eren bones en els duels anteriors, amb 7,8% de share davant la Xina, 7,5% davant d’Alemanya i 8,6% el dia del debut contra Sud-àfrica.
A Itàlia, l’actuació genial de l’equip de Milena Bertolini també ha remogut sofàs i bars. En el partit de l’ azzurra contra Brasil, més de 7,3 milions d’espectadors van enganxar-se a la televisió. A Alemanya es va fer rècord durant l’Alemanya-Nigèria, amb sis milions i mig d’espectadors i un 39,9% de share. La part interessant d’aquestes dades al país centreeuropeu és que han atret el públic d’entre 14 i 49 anys. Són tres països, només tres exemples, però prou representatius per dubtar d’aquella màxima que sempre ens hem sentit a dir: el futbol femení no interessa.
Si no és mentida, ben bé que ho està semblant, durant aquests dies de Mundial. Però d’acord, assumim que calen més arguments per desfer una veritat tan estesa. A més, com que les audiències sempre acostumen a ser rebutjades com a barem perquè ningú se sent comptabilitzat -ningú té ni coneix qui tingui l’aparell de control-, no serveixen prou per trencar un clixé com aquest.
L’estiu passat, pràcticament per aquestes dates, el Barça presentava un acord sucós amb la marca de bricolatge Stanley, per valor de tres milions i mig d’euros per tres temporades. Ha sigut el patrocinador oficial de l’equip i ja llueix el logo a les samarretes femenines que comercialitza la botiga del club. La notícia es va rebre com un pas endavant en la gestió econòmica de la secció i un estímul per a altres clubs. Uns mesos després, va ser l’Espanyol qui va tancar un acord amb Miró, la cadena d’electrodomèstics. El Mundial, context perquè explotin el negoci les seleccions, també està seguint aquesta inèrcia comercial. Al Japó, imatges de les jugadores decoraven els aparadors d’alguns supermercats FamilyMart, un fet que ja em va impactar a les ciutats d’Alemanya durant el Mundial del 2011. Les cares de les cracs locals ajudaven a vendre la cervesa Bitburger i era fàcil trobar cartells gegants pels carrers.
Algunes marques visionàries ja hi apostaven fa vuit anys, però ara l’aposta s’ha multiplicat. La selecció espanyola ha fet campanyes amb Pelayo, Seat -que fins i tot va regalar un cotxe a cadascuna de les jugadores- i CaixaBank, tres dels patrocinadors oficials de la Federació. De fet, en un viatge de periodistes, els responsables de CaixaBank van explicar que la seva aposta per l’esport femení és ferma i ve de lluny, perquè també fa anys que promocionen el bàsquet, i van constatar que han fet les mateixes accions amb una selecció -la masculina- que amb l’altra.
Als països on les dones futbolistes eren invisibles la bombolla també ha esclatat. A Xile, Tiane Endler és la protagonista d’un espot de Banco Santander -banc del qual és ambaixadora-, i a l’Argentina l’èxit va ser que les internacionals signessin un acord amb una marca de roba. Al Brasil, la notícia va ser la renúncia a lluir qualsevol logotip de Marta Vieira, que volia denunciar com l’havien ignorat en els inicis. Han donat la volta al món els seus gols i les seves paraules. Seguim sense interessar? Costa de creure, i encara més quan veus que Nike explica que la samarreta dels Estats Units -o sigui, de les Megan Rapinoe, Alex Morgan o Carli Lloyd de torn-és la més venuda en una temporada de la història del futbol per a la companyia. Ho va reconèixer el director executiu Mark Parker. El marxandatge de les nord-americanes és brutal (carcasses de telèfon d’Alex Morgan, samarretes d’orgull gai o pegats de roba de Tobin Heath), però no són les úniques que transcendeixen. Alexia Putellas té gifs per compartir a les xarxes socials. De fet, el seu nom és un dels que més coneixen les nenes que comencen. Ahir, a Rialp, al Campus de la Federació Catalana de Futbol, era una de les icones que més admiraven les futbolistes més petites. Dimarts, al Campus de l’ARA al Prat, moltes estudiants també tenien el seu nom al cap i havien seguit de prop la Lliga Iberdrola i la Champions de Budapest.
Vaja, que potser sí que comença a interessar una mica, això del futbol femení, no?
