Que bé que les porteres parin

Periodista i entrenadoraContinua fent falta fer un gol més que el rival per guanyar, sí, però la realitat de molts equips ja ha canviat. Ara molts saben que, si no són capaços de marcar, al menys poden tenir l’empat garantit. Perquè no encaixaran. Sembla molt obvi, això, però fa no tant hauria sigut un plantejament massa arriscat. Una mena de tret al peu.

Porto tot el Mundial volent fer aquest text: un article dedicat a les porteres. Són, segurament, la gran millora del futbol femení en aquests últims anys de semiprofessionalització. Són, també, les que més necessitaven més atenció, més mitjans, més recursos. Sempre havien sigut les que s’entrenaven a banda, pel seu compte, gairebé de manera autodidacta. Són un gran salt qualitatiu, una oportunitat per a moltes seleccions per poder anar a no perdre. Si sé que amb prou feines podré fer un gol, saber que no en rebré m’ajuda a imaginar-me guanyant. De cop, les Argentina, Xile, Jamaica o Xina han sentit que podien fer alguna cosa en aquest Mundial. I ben bé que han estat a punt de fer-ho.

Vanina Correa va ser motiu d’orgull per a l’albiceleste, que en la primera jornada va fer història sumant el primer punt de la seva història. No va marcar. Feu números: va sumar un punt perquè va ser el primer cop que va mantenir la porteria a zero. Japó no va trobar la manera de perforar la porteria de Correa, que també va volar i va treure mans, multiplicant-se, per gairebé sorprendre Anglaterra. Al final no van classificar-se, però van protagonitzar una de les remuntades més al·lucinants del torneig, amb els tres gols contra Escòcia en quinze minuts.

Christiane Endler és l’altre nom. Les xarxes socials empenyien a favor de Xile perquè si la roja avançava en el torneig es podria gaudir de la que, per a molts, és una de les millors porteres del món. L’ex del València i actual portera del PSG va aguantar bé contra Suècia, fins a l’aiguat i la represa, i va mantenir a ratlla els Estats Units, que venien eufòrics després de la festa de gols contra Tailàndia.

Sydney Schneider té 20 anys però amb la debutant Jamaica ja va deixar detalls que li auguren un bon futur, si la seva selecció progressa adequadament. Àgil, potent, valenta.

Peng Shimeng és un altre cas. La muralla xinesa s’edifica a partir d’ella, una jugadora altíssima, de bons reflexos i d’estirada ferma. Va treure mans que van desorientar Alemanya, bloquejar Sud-àfrica i desesperar Espanya. La falta de gol, però, va acabar condemnant una Xina que està lluny de ser la que era en l’era de Sun Wen, l’any 1999.

Ui, ara que viatgem a fa vint anys m’ha vingut aquella tanda de penals a la final del Rose Bowl entre l’equip asiàtic i els Estats Units. 90.000 persones, el top de Brandi Chastain i les passes endavant que va fer Briana Scurry sota pals per reduir l’angle i aturar el penal decisiu. La felina portera nord-americana, amb el VAR i les advertències de les àrbitres abans dels llançaments, no sé si hauria pogut ser l’heroïna del seu país.

Les porteres d’ara no són aquell caràcter de Scurry, no són aquella força de Hope Solo, no són aquells reflexos de supervivència de Nadine Angerer -amb excepcions, com Sarah Bouhaddi o Bárbara, potser-. Són hores de tecnificació, són bons xuts, són pur estilisme. Són Sandra Paños o Almuth Schult, noves generacions de porteres fines, estètiques, que apugen el nivell d’aquest futbol més igualat, més ordenat, i que milloraran les expectatives de les seves seleccions. Ara, avís a les que pugen: teniu més de tot, però, com deia Marta Vieiria, ho haureu de fer molt bé per retirar velles roqueres com Karen Bardsley, Ingrid Hjelmseth o Hedvig Lindahl. L’alegria de les obvietats: que bé que les porteres parin!