La difícil gestió de l’endemà
Que difícil que és el dia després d’una derrota com la patida a la Corunya dijous contra el Dominion Bilbao Basket. Se sap que el Barça Lassa és superior als bascos, i tot i així no els van superar. És la gràcia de l’esport. No són matemàtiques, i l’atractiu de la competició és que et dóna, de tant en tant, resultats inesperats com aquests. Per això la gent està tan enganxada a l’esport. Si tot fos previsible, no tindria la tirada que té. Si ens fixem en els pressupostos i en els salaris no tindria sentit que el Bàsquet Manresa guanyés a Madrid per salvar la categoria en l’última jornada de la temporada anterior. Ni que l’Herbalife Gran Canària enviï als valencians cap a casa, també. O que el Montakit Fuenlabrada estigui disputant la Copa del Rei quan fa pocs mesos havia descendit (a la pista, no als despatxos).
Els primers que ho estan passant malament són els jugadors. Són persones i, al marge de com cadascú ho expressi, per a un esportista una derrota -o un fracàs, si en volem dir així- fa molt més mal a l’ego del que la gent intueixo que pot arribar a pensar. Hi haurà jugadors que ho passaran abans que altres. N’hi ha que s’enfonsen i n’hi ha que veuen una derrota com un estímul per millorar i superar-se. En la mesura que aquesta plantilla tingui més jugadors del segon tipus que del primer, la reacció (que arribarà) serà més d’hora que tard. Haig de reconèixer que n’hi ha que tant els és, però per sort, d’aquests, me n’he trobat ben pocs. I dubto que al Palau Blaugrana n’hi hagi.
Són moltes hores tancats en sales de vídeo, en reunions i en entrenaments. Molt de temps invertit per preparar el partit, perquè d’aquest Barça Lassa en podrem discutir moltes coses, però que treballen i s’hi passen moltes hores, no. Arriba el dia de la competició i no surt res. La frustració és gran. ¿Guanyen molts diners? ¿És suficient, aquest fet, per obviar el factor humà? ¿Guanyar més o menys diners et converteix en una màquina? Per sort per a l’esport, les emocions hi tenen un paper molt destacat. Sempre m’he negat a pensar que un jugador fa les coses malament expressament. Hi ha mil motius, però bàsicament és que no ens tirarem pedres a la nostra pròpia teulada.
Dir les coses amb noms i cognoms
Dit això, que no pretén ser una oda al jugador ni corporativisme barat (ja estic retirat), volia intentar transmetre que al jugador no li és igual perdre o guanyar. Ni que sigui per una posició egoista, digues-li cobrar una prima, digues-li viure tranquil sense crítiques més o menys justes.
La reflexió ha de ser interna i de portes endins. Cal parlar a la cara i dir les coses amb noms i cognoms. És un moment molt incòmode, però si es recondueix bé pot enfortir el vestuari.
