El dia que el Barça es va convertir en més que un club al món

Expresident del BarçaQuan vaig tenir l’honor de signar l’acord amb l’Unicef, avui fa deu anys, vam donar resposta a la pregunta “Què pot fer el Barça per la societat?” L’aliança global amb l’Unicef permetia al club, d’acord amb els seus principis de responsabilitat social corporativa, participar en programes d’ajuda als infants del món que passen gana, malalties i problemes derivats de la desestructuració familiar i social. El millor club esdevenia el més universal i també el més solidari, el més estimat. És ben cert que altres propostes comercials haurien incrementat els ingressos, però estàvem convençuts que vincular la samarreta amb el símbol de l’Unicef era la millor manera de posicionar el Barça com més que un club al món. Perquè crèiem que el camí per assolir la glòria, per fer història, era estimant, ajudant els que més ho necessiten, to make a better world, seguint la divisa de l’Unicef.

Recordo que mesos abans, en una reunió amb el secretari de la junta, Xavier Cambra, per preparar el consell directiu per tractar l’esponsorització de la samarreta, vaig dir-li que calia fer alguna cosa diferent, alguna cosa que ens fes únics, que demostrés que el Barça era més que un club al món. I vam pensar en l’Unicef. Perquè érem una entitat que preferia donar abans que rebre, una divisa que compartien les persones que van impulsar l’acord, a les quals estic especialment agraït: Víctor Soler-Sala, responsable de l’Unicef a Catalunya, amb qui ens vam reunir aquell mateix dia i va donar ple suport a la proposta; Consuelo Crespo, directora de l’Unicef a Espanya, que va entendre que havíem de presentar l’acord a les Nacions Unides davant Ann Veneman, directora executiva de l’organisme; els directius Alfons Godall, des de Barcelona, i Rafa Yuste, que va fer un viatge llampec per acompanyar el vicepresident de màrqueting, Marc Ingla, per mostrar el nostre convenciment i determinació a la seu central de l’Unicef en una reunió coordinada per un bon amic, Miquel Sebastià; Xavier Sala i Martín, president de la comissió econòmica, i Joan Oliver, director de l’oficina de màrqueting internacional del club a Nova York, que van valorar positivament -fins i tot des de l’àmbit econòmic- la proposta; Marta Segú i el seu equip, que des de la direcció de la Fundació del Barça va ser l’artífex de la construcció de l’aliança global, i els directius que van entusiasmar-se amb l’acord des d’un primer moment, els que ja he esmenat, i també els vicepresidents Ferran Soriano i Albert Vicens, els vocals Jaume Ferrer, Jan Boix, Alfons Castro, Josep Cubells, Joan Franquesa, Evarist Murtra, Albert Perrín, Toni Rovira, Josep Lluís Vilaseca i Clàudia Vives-Fierro, així com els que arribarien més tard. I una menció especial a Eduard Casanovas, membre del meu equip de seguretat, a qui vaig despertar de matinada perquè agafés un vol a corre-cuita a Nova York amb samarretes amb el logo imprès de l’Unicef, ja que les samarretes que dúiem a l’expedició institucional s’havien extraviat. L’Eduard va arribar uns instants abans de començar la presentació oficial...

Quan vam signar l’acord a la seu de les Nacions Unides vaig recordar que allà mateix el 1971 un català universal, Pau Casals, havia pronunciat un discurs memorable en el qual va afirmar que Catalunya ha estat la nació més gran del món perquè sempre ha treballat per la pau. Vaig dir que ara era el Barça, una institució esportiva, també catalana, també universal, qui s’afegia al desig de pau de la mà de l’Unicef. I és que el futbol de Messi i els seus excel·lents companys, com la música de Casals, és una eina poderosa que pot portar felicitat a molts nens i nenes del món. Per aquesta raó i pels valors de civisme, solidaritat i democràcia que el Barça projecta, ens vam comprometre amb l’Unicef.

Reitero el meu agraïment a tots els jugadors, entrenadors i secretaris tècnics de totes les seccions; al personal de l’Unicef, als executius i treballadors del club i de la Fundació, amb col·laboradors de luxe com Enric Masip, Gaby Cairo, Lander Unzueta o Julio Alberto, així com a totes les persones que van fer possible el millor acord social de la història del FC Barcelona.