Zuhaitz Gurrutxaga: "Estava a punt de guanyar la Lliga per davant del Madrid i preferia perdre. Creia que m'havia tornat boig"

BarcelonaZuhaitz Gurrutxaga (Elgoibar, 1980) ha viscut diferents vides abans dels 40 anys. Quan era futbolista de Primera Divisió, amb la Reial Societat, amagava a tothom que patia problemes psicològics. Llavors ell encara no sabia que patia un trastorn obsessivocompulsiu (TOC) que el portava a no voler canviar-se la samarreta amb els rivals, a voler perdre els partits o a evitar travessar les línies del terreny de joc amb el peu dret. Després de seguir jugant en equips més modestos, es va fer músic, presentador de televisió, monologuista i ara publica el llibre Subcampeón (Libros del KO), en què, conjuntament amb el periodista Ander Izagirre, explica sense perdre l'humor l'infern que va patir quan tothom el considerava algú que triomfava, ja que era futbolista professional.

Has explicat que, quan la Reial Societat, l'equip del qual ets aficionat i on jugaves, estava a punt de guanyar la Lliga el 2003, tu preferies perdre-la...

— És així. Estava tan malament, amb ansietat i amb el TOC, que no suportava la idea que fóssim campions i tota la ciutat estigués feliç mentre jo l'únic que volia era tancar-me en una habitació i plorar. Preferia ser subcampió, perquè si la gent de Guipúscoa estava trista els sentia més propers. Costa explicar-ho, però era així. Estava a punt de guanyar la Lliga per davant del Madrid i preferia perdre. Creia que m'havia tornat boig. La pressió m'estava matant.

Com havies arribat fins allà?

— Havia debutat jove a Primera i sempre em tocava marcar els millors davanters rivals. Primer vaig fer-ho prou bé, tot i que el dia del debut em van expulsar al camp de l'Atlètic de Madrid. Cada cop, però, estava pitjor i m'anava amagant al camp. A partir de la segona temporada em demanaven fer més coses, no només defensar. I si fallava una passada, m'afectava. Un cop, Raúl, del Madrid, va superar-me tant durant un partit, que vaig fingir una lesió, no podia més. No m'atrevia a explicar a ningú el que em passava i durant unes vacances vaig cometre l'errada de fumar-me amb els amics un porro a la muntanya. Em va disparar l'ansietat, no vaig poder dormir en quatre nits. Jo no sabia què tenia, ningú m'havia parlat del TOC o els atacs d'ansietat. Així que jo pensava que m'estava tornant boig.

¿L'any en què la Reial gairebé guanya la Lliga va ser el pitjor?

— Per sort, aquell any no vaig jugar gairebé mai, perquè cada cop feia coses més estranyes i no m'entrenava bé. A més, van entrar-me a robar al pis i això va fer més grans les meves dèries. Ho havia de comprovar tot cinc cops. Si la casa estava tancada, si el gas estava tancat, si les claus eren a lloc... Les obsessions anaven a més. Vaig obsessionar-me amb el fet que em podia contagiar de qualsevol malaltia. Evitava el contacte humà, ja que creia que la suor dels altres em contagiaria... Collons, que jo era defensa i m'havia d'enganxar als rivals, eh? Imagina't com patia! Gastava dos pots de sabó a la dutxa cada dia. L'any que lluitàvem per la Lliga, només vaig ser titular al camp del Deportivo. I com que també tenia la dèria que no podia creuar les línies posant primer el peu esquerre... imagina-t'ho. Estar jugant un partit de primer nivell intentant creuar les línies del camp amb el peu dret i sense tocar la suor dels rivals. En l'últim minut de la primera part em van demanar que pugés a rematar un córner i, buscant la pilota, vaig veure que creuaria la línia amb el peu que no tocava. No vaig tenir cap altra idea que llançar-me a terra. I, com que tenia al costat Scaloni, l'actual seleccionador argentí, van xiular penal a favor nostre. Imagina't com tenia el cap...

Quan vas començar a entendre què et passava?

— Al final d'aquella temporada em vaig ensorrar durant les celebracions per haver sigut subcampions i l'hi vaig explicar tot a la meva mare. Ella va buscar una psicòloga, i va ser una alliberació, ja que m'anava dient tot el que em passava i posant-hi un nom: TOC. No et diré que estic del tot curat, però estic molt millor.

Com neix la idea de fer un llibre en què parles de la teva vida i del TOC amb aquest sentit de l'humor?

— Ja feia tres anys que feia un monòleg anomenat Futbolistoc explicant les meves vivències com a jugador, especialment en relació amb el TOC que patia. I el monòleg havia funcionat, omplia sales... La gent reia i moltes persones em deien que els ajudava molt sentir algú parlant sobre salut mental. Sentia que tenia molt més per explicar, coses que no cabien en el monòleg, així que vaig buscar un bon periodista i escriptor com és l'Ander perquè m'ajudes a fer el llibre, ja que jo sol no me'n sortia.

Parles de les pors, però s'hi veu també coratge. Algú que ha aconseguit ser futbolista, humorista, presentador... tot i tenir aquest TOC, és algú valent.

— Potser no quedarà bé la resposta, però valent seria anar-me'n a viure a un poble de 200 habitants on ningú em reconegués i ningú em felicités. Crec que part del que he fet ho he fet perquè necessitava l'estima de molta gent després de sentir que havia fracassat com a futbolista. Necessitava ser abraçat, que la gent em digués que era bo. Per superar allò. Segurament no vaig decebre a ningú, però jo ho sentia així. No he pujat a un escenari per vocació, hi he pujat buscant aquesta estima. I, en aquest camí, he trobat el meu lloc, ja que em sento més còmode parlant que jugant. Encara haig de treballar-ho, això, perquè no et pots passar tota vida buscant l'estima dels altres.

Parles de fracassar al futbol quan vas tenir una carrera com a jugador que ja l'haurien volgut molts. Debut a Primera, subcampió d'Europa amb la selecció sub-16, Subcampió de Lliga, vau eliminar el Madrid a la Copa al Bernabéu amb el Reial Unió d'Irun...

— El meu fracàs no va ser jugar a la Reial Societat, el meu fracàs va ser arribar-hi però preferir ser suplent. M'amagava, no sabia gestionar la pressió. Els divendres, quan donaven la convocatòria, jo anava a mirar la llista resant per no ser-hi. Quan, als entrenaments, els entrenadors donen un peto als jugadors que seran titulars el cap de setmana i un de diferent als suplents, jo m'amagava darrere dels companys. El fracàs és que una cosa que estimava, el futbol, la vaig acabar odiant. Al poder-ho explicar tot obertament he fet les paus amb mi mateix i amb els aficionats de la Reial Societat.

Com ha reaccionat la gent de la Reial Societat al saber el que vas viure gràcies al llibre i els monòlegs?

— Ningú m'ha recriminat res, qualsevol persona amb una mica d'empatia pot entendre tot el que vaig viure. La reacció ha estat molt bonica.

Fa la sensació que hem millorat molt, ara es parla molt de salut mental a l'esport i a la societat. Però a la teva època els entrenadors no ho sabien veure. Ara bé, al llibre no els culpes.

— Fa anys, crec que va ser Benito Floro el primer entrenador que parlava de psicologia i que afirmava que calia tenir un psicòleg al vestidor. I la gent se n'enfotia. Crec que hem millorat molt, és cert. Veiem com una cosa normal esperar un esportista que ha patit una lesió muscular. L'esperem dues setmanes o sis mesos, però no veiem normal esperar algú per problemes mentals, potser perquè costa acreditar-ho. Una lesió física es pot veure, una de mental no. Pensa que estàs deprimit i, si et veuen pel carrer rient, la gent ja diu que menteixes, com si t'haguessis de tancar en una habitació fosca. Encara queda molt per fer, però estem millorant. Jo als entrenadors que vaig tenir no els culpo, viuen una gran pressió, han de gestionar 25 jugadors, expectatives... Mira el tema del Xavi Hernández al Barça. Hi vaig jugar en categories inferiors, i cada dos dies dona una roda de premsa amb gent que el critica i analitza el que diu, quan ell no ha estudiat filologia, ni oratòria ni filosofia. No és fàcil. Jo als entrenadors del passat els perdono. De fet, ara, quan recordo el que vaig viure, ho converteixo en escenes d'humor per al monòleg.

Parles molt de Javier Clemente, que et va fer debutar a Primera.

— L'estimo molt, el Javier. Començo el monòleg parlant 20 minuts d'ell. Ja saps com és, oi? Un home de Bilbao, d'aquells que no tenen por de res, una mica animal de tant en tant. La Reial Societat estava malament i vam fitxar una autèntica llegenda del rival, l'Athetic. Però em va fer debutar. Al monòleg sempre dic que jo vaig néixer un dia de Sant Climent i em va fer debutar a Primera Clemente. Parlo d'ell, explico anècdotes... I el dia que vaig omplir per primer cop el teatre principal de Sant Sebastià, miro entre la gent... i allà el tenia! Vaig estar nerviós tota l'estona. Al final, em va venir a saludar i li vaig demanar perdó per si l'havia ofès. Ell va riure i em va dir: "Si a tu et va bé, pots explicar el que vulguis de mi". Amb l'Ander tenim la fantasia de fer una sèrie de ficció, amb actors, sobre la meva vida. Amb Javier Clemente fent el paper de... Javier Clemente. Després he coincidit amb ell a les sidreries, que els bascos les cuidem molt. I sempre ha estat molt agradable.

¿Alguns excompanys d'equip que llavors no van veure res t'han escrit ara?

— Sí, m'han escrit. Però era l'últim que volia, fer llàstima. Jo volia parlar de coses serioses rient, però uns quants m'han escrit dient que els sap greu no haver detectat res. Però llavors jo m'amagava, dissimulava, no posava fàcil que veiessin que estava fotut. A vegades es parla dels vestidors de futbol com a grups de primats salvatges, sense sentiments, però és fals, quan els vaig necessitar, els companys van ajudar-me, ja que després de començar a anar al psicòleg vaig obrir-me a alguns, que van ser els meus aliats. Cap queixa.

Com neix la idea d'explicar els teus problemes fent servir l'humor?

— La història és ben curiosa. Jo començo a fer monòlegs per gelosia. Sempre m'ha agradat la música, i tocava instruments, ok? Doncs resulta que tenia una xicota molt fan dels catalans Sidonie. I un dia ella els va venir a veure a Barcelona. L'endemà em truca i em diu que el concert va anar molt bé i que els Sidonie són genials, que van anar plegats a fer copes. Bé, em vaig posar gelós. No hauria de ser així, però va passar. I la meva xicota em deia que no, que estigués tranquil, que els Sidonie eren bona gent però molt lletjos. Vaig encaparrar-me en fer millors cançons, deia que algun dia faria de teloner dels Sidonie, i vaig fer una cançó que deia "Con celos y señales, yo ya no compito más con feos profesionales" en referència als Sidonie. Bé, quan feia cançons i encara jugava en equips modestos, explicava historietes entre cançó i cançó, i vaig veure que la gent m'escoltava més quan parlava que no pas quan cantava. Amagat darrere de la guitarra, en sales on la gent no esperava riure, els aconseguia treure una rialla. Cada cop parlava més i cantava menys. I així neix la idea de fer monòlegs, explicant com és ser futbolista professional amb humor, cosa que ningú havia fet. I també els meus problemes. La clau, per cert, és que jo em ric dels meus problemes i el meu patiment. És lícit que jo em rigui de mi mateix. Però no em ric de ningú més. Jo no dic als altres què han de fer, però parlar de tot el que he viscut m'ha alliberat. Jo no diré a ningú que viu problemes com els meus que s'enfili a un escenari, però sí que els aconsellaria que no s'ho guardin a dins, que ho expliquin a algú. Els silencis et destrueixen.