Malgrat tot, el Barça torna a ser el Barça (1-1)

Enviat especial a ParisAlgunes derrotes acaben convertides en victòries, amb el pas del temps. Perdre forma part de la vida i el Barça portava molts anys sense saber perdre a la Champions, convertit en una caricatura d’allò que havia arribat a ser. Però els temps estan canviant. Si fa un any l’equip va fer passar vergonya a la seva gent a Lisboa, aquest cop els barcelonistes van poder alçar el cap, orgullosos d’un equip que per moments va arribar a il·lusionar-se amb aixecar una eliminatòria que estava decidida des de feia dies. Tant hi feia. En un acte de fe, el Barça hi va creure. I de passada va fer creure-hi milions de persones. Però la falta de punteria va indultar un PSG defensiu (1-1), que hauria pogut prendre molt de mal.

Sí, algunes coses no es poden entendre. Més d’una persona llegirà aquesta crònica i la considerarà estúpida. No li podré portar la contrària, ja que algunes coses s’han de sentir. ¿Com es pot explicar aquell neguit, els nervis a la panxa i els problemes per coordinar els dits? Com un creient de genolls que espera un miracle, i per moments està convençut que el seu desig es complirà, milers de barcelonistes es van anar posant histèrics cada cop que Dembélé fallava una ocasió de gol, amb cada aturada de Keylor Navas o les centrades que es passejaven per l’àrea francesa. Tots els que feia dies que afirmaven que només calia pensar en la Copa i la Lliga, fent broma de qui s'engrescava amb una possible gesta a França, es van trobar aixecant-se del sofà, emocionats amb el seu Barça. Feia molt de temps que els barcelonistes no se sentien tan orgullosos dels seus jugadors. I, coses de la vida, va ser en una eliminació als vuitens de final de la Champions.  

Va ser una eliminació tan sincera que el Barça va sortir amb el cap alt del Parc dels Prínceps, mantenint intacta aquesta onada d’eufòria que han creat l’equip de Koeman, amb els seus últims resultats, i Joan Laporta, amb un triomf electoral que l’ha permès tornar a engrescar els aficionats. Si no fa tant el Barça tenia un president que s’amagava, ara en té un que alça la veu. Sí, el Barça va arribar a creure’s que podria aixecar un 1-4 advers. Les ocasions les va tenir. El joc i el caràcter, també. Però la falta de punteria va penalitzar massa un equip que va acabar sense aire als pulmons. El Barça va encaixar l’eliminació amb dignitat i el PSG va poder celebrar per fi un triomf sobre els blaugranes, però amb la por al cos.

Koeman, ambiciós, va guanyar la partida a un Pochettino que per moments va limitar-se a jugar fent arribar la pilota a Mbappé. La història del PSG en el partit de tornada, de fet, es va limitar a la seva estrella, sempre perillosa i amb certa tendència a la sobreactuació teatral, i un Keylor Navas gegant sota pals. La resta de l’equip defensava com podia els atacs d’un Barça que va sortir amb tres centrals, tot i que un d’ells era De Jong, manant al lloc on sol fer-ho Piqué. Mingueza va haver d’assumir la tasca més complicada: aguantar les curses d’Mbappé. I quan va veure una groga, Koeman el va substituir ja a la primera part per Junior Firpo. L’exhibició del Barça va ser com una obra d’art inacabada, com ser el millor en un concurs en el qual el resultat ja està pactat per darrere. En el sobre amb el nom del guanyador estava escrit des de feia dies que el PSG seria qui arribaria als quarts de final. 

Un penal clau

El Barça va lluitar contra la lògica i va perdre el duel, tal com s'esperava. Activat després de la pèrdua, amb permutes de posicions i circulació ràpida de pilota, l’equip va arribar una vegada i una altra a la porteria de Navas. Però en un partit en què el Barça va ser millor, el destí el van escriure els francesos. Tenia sentit, a París. El destí tràgic de Lenglet, l’home que sempre acaba cometent penals, que va quedar amb aquella cara trista de soldat que torna a casa i descobreix que la seva xicota ja no l’espera. La seva trepitjada a Icardi va permetre a Mbappé, el nen mimat de la nova França, fer l'1-0 en l’única ocasió local. En canvi, Dembélé va fallar fins a quatre ocasions a la primera part. El jove francès segueix sent un incomprès, ningú entén les seves decisions. O com s’ho fa per marcar gols impossibles i fallar quan es queda sol davant el porter. Tampoc el va acompanyar Griezmann, actor secundari en un partit en què, si el Barça va somiar, va ser gràcies al gol de Messi que empatava el partit. Però l’argentí té la seva creu en els penals importants. En falla massa. I just abans del descans va veure com Keylor li aturava el penal que hauria pogut canviar-ho tot. Després de donar-ho tot, al descans el Barça no era ni a la meitat de camí.

Però ni així el Barça va treure la bandera blanca. L’equip de Koeman va seguir topant una vegada i una altra contra el mur d’un PSG poruc que ni buscava les contres. Messi, en el que podria ser el seu últim partit europeu amb el Barça, va seguir multiplicant-se, però sense un davanter centre de referència, i amb un migcampista de defensa, aquesta plantilla poc compensada no va poder ni guanyar el partit. Ara, quin esport tan bonic, aquest, en què un equip que no fa tant estava de genolls, derrotat, troba la força per creure en una gesta que tothom considerava impossible. Fins al final, el Barça no va deixar de buscar el segon gol, per com a mínim guanyar el partit de tornada. No va poder ser. Els somnis, somnis són. I la realitat és que el PSG havia enllestit la feina a Barcelona.

Però després de tantes derrotes humiliants, a Lisboa i Liverpool, caure a Europa així no va fer mal. Al contrari, el partit de París va ser com posar la primera pedra d’una reconquesta. Va servir per recordar com hauria de jugar sempre, el Barça, guanyi o perdi. A l’atac, sense por, sense rendir-se mai. El Barça torna a ser el Barça.