Els problemes, com l'escalada, es resolen grimpada a grimpada

CentellesMens sana in corpore sano. L'expressió, emprada en l'època romana, esdevé imprescindible per a qualsevol esportista a l'hora de calibrar el seu dia a dia. Cap i cos, alineats, permeten tirar endavant, això és una premissa inamovible. Aida Torres (Torelló, 2002) n'és molt conscient. Amb només divuit anys és una de les atletes de referència en l'escalada en bloc al nostre país. Als onze anys, de casualitat, va descobrir que resoldre problemes enfilant-se pel rocòdrom era la seva gran passió. Per fer-ho, però, necessita tant la seva ment com el seu cos, i els cuida dia a dia com el tresor que són.

"Vaig començar quan tenia onze anys. Feien una fira de muntanya a Vic i hi havia una xemeneia equipada amb presses per poder escalar. Just m'acaba de comprar uns peus de gat de casualitat i els vaig estrenar allà mateix. Va ser pujar i la persona que m'estava assegurant la corda em va preguntar si ho havia fet mai. Pràcticament era el primer cop que m'hi posava! [riu] Em va fer la proposta d'apuntar-m'hi com si fos una activitat extraescolar. A partir d'aquí m'hi vaig aficionar i vaig trobar l'amor que tinc a aquest esport", explica l'Aida. Des d'aquell dia, no va faltar a cap classe.

A poc a poc els entrenaments van anar a més. Esperava el moment de sortir de l'escola per enfundar-se els peus de gat i començar a enfilar-se pels blocs. Els mesos anaven passant i ella despuntava: àgil, forta, ràpida... Sempre trobava la solució al problema i va arribar el moment de decidir: ¿calia fer un pas endavant i preparar-se per competir? La resposta per a l'Aida va ser clara, amb el suport dels seus pares, esclar. "Al principi em feia molt de respecte entrar a competir. És un món molt exigent i em feia venir vertigen. Hi anava amb els meus companys, amb qui m'entrenava, i era un dia per anar a gaudir com un dia més. Així vaig començar i al final, amb l'ajuda de la meva família i els meus entrenadors, em van convèncer per anar a una prova puntual. Jo no em veia gens preparada, però al final va anar molt bé i vaig acabar tercera", explica la subcampiona d'Europa juvenil en la modalitat de bloc i la campiona d'Espanya absoluta.

"El punt principal en aquest esport és el sacrifici", afirma. Ella, a més de dedicar el dia a entrenar-se, cursa segon d'un grau superior de desenvolupament d'aplicacions web. Les 24 hores del dia li queden curtes. "Compaginar la carrera acadèmica i l'esportiva és complicat. Has de dedicar moltes hores als dos àmbits. Ara mateix, la meva prioritat és la meva carrera esportiva, però sé que no he de deixar de banda els estudis".

La seva vida és un trencaclosques, com també ho és per a ella la paret. "L'escalada en bloc és resoldre problemes. Te'ls posen davant i tu has de centrar-te en les peces del mateix color. Has de buscar-te la vida per resoldre'ls", explica. Per entrenar-se, l'Aida també s'ha de buscar la vida, dia sí dia també. "No existeixen unes instal·lacions ni un centre de tecnificació per poder fer els nostres entrenaments com es fan en altres països. És un punt en contra que tenim tots els escaladors internacionals, i és un greuge comparatiu. Nosaltres ens hem de moure per tot Catalunya per trobar petites instal·lacions que ens puguin arribar a permetre fer un entrenament acceptable. En canvi, en altres països tenen un centre on poden fer-ho tot junt amb els companys". Amb el suport del seu pare i de la seva família, però, ella ha aconseguit fer-se un nom.

Amb aquest dia a dia frenètic, l'Aida no té temps de fer les coses que fan la resta dels seus amics. L'escaladora és conscient que l'única via per aconseguir el seu somni de competir en uns Jocs Olímpics és el compromís. Per arribar-hi, però, no només és important treballar l'aspecte físic. "El tema psicològic és imprescindible. Pots estar molt ben preparada físicament i entrenar-te cada hora que puguis que, si arribes a una competició i no estàs bé amb tu mateixa ni amb el cap net, tota la feina feta no es veurà reflectida. És un 50%-50%".