Primoz Roglic, el campió de la Vuelta que no tenia bicicleta amb 18 anys

BarcelonaEra el 22 de març de l’any 2007. Primoz Roglic tenia 17 anys i s’havia passat el dia saludant la seva gent: els pares, els amics, els veïns. Tothom hi era. Roglic era llavors un dels saltadors de trampolí de neu amb més futur del món. Campió juvenil per equips en dues ocasions, ja havia aconseguit triomfs al Mundial. Per a ell, volar era fàcil, ja que ho havia fet tota la vida després de criar-se als peus del trampolí dels germans Gorisek, un dels dos més grans del món, a Planica, als Alps eslovens. Però aquell dia, en un salt d’escalfament, va perdre l’equilibri just a l'enlairar-se. La caiguda va ser molt dura: va rodolar durant més de 100 metres després d’impactar contra la neu. Es va trencar diverses costelles i el nas, i va patir una greu commoció cerebral.

Aquella caiguda va canviar la vida del jove Roglic. Malgrat que va seguir saltant fins al 2012, aquell dia li va canviar la percepció d’aquell esport de risc. “Abans saltava sense por. No li tenia por, al trampolí, no li tenia respecte. Després li tenia massa por”, recordaria uns anys més tard, quan per consell del metge i dels amics, que el veien perdut, va començar a anar en bicicleta. “No vaig tenir una bicicleta bona fins als 19 o 20 anys”, explica el triple guanyador de la Vuelta a Espanya. Inicialment, era una forma de fer esport i recuperar la forma física. Però alguna cosa va despertar-se dins seu. Segurament mai el campió d’una cursa tan important no havia pujat seriosament en una bicicleta fins a ser major d’edat. Però Roglic és diferent. "No havia vist mai un corredor que pugui aprendre tan de pressa. No podem oblidar que va començar a competir amb 21 anys, és sorprenent", explicava a la premsa el director de l'equip Jumbo-Visma.

Els familiars que el 2007 van plorar al veure l'accident, ara el segueixen quan poden per les carreteres de mitja Europa. Amb 31 anys, ja és pare. De fet, el 2019 va renunciar al Tour per poder ser amb la seva dona quan va néixer el Lev, el seu fill. Ara, tots l’han acompanyat al podi de Santiago de Compostel·la, on s’ha convertit en el tercer ciclista capaç de guanyar la Vuelta per tercer any consecutiu igualant la fita del suís Tony Rominger (campió el 1992, 1993 i 1994) i de Roberto Heras (2003, 2004 i 2005). A la darrera etapa, nova exhibició, imposant-se al danès Magnus Cort Nielsen, un dels altres protagonistes de la Vuelta, en guanyar a tres etapes. Roglic, però, n'ha guanyat quatre.

Al podi final l’acompanya Enric Mas en el seu segon podi a la Vuelta -tota una fita, ja que fins ara només dos mallorquins havien pujat al podi, el mateix Mas el 2018 i abans Bernat Capó, el 1948-. El tercer calaix ha sigut, finalment, per a l'australià Jack Haig. El sabadellenc David de La Cruz, únic català de la Vuelta, ha acabat per tercer cop amb la setena posició a la general.

Aprendre a fer pinya

Roglic no és un ciclista com els altres, ja que ha seguit un camí diferent. Potser per això costa desxifrar-lo i ataca quan altres no ho farien. “És molt valent. Quan ets líder molts cops ets prudent, ja que tens molt a perdre; ell no, ell ataca”, explicava el colombià Egan Bernal aquests dies. Després d’arriscar saltant els trampolins de neu més grans del món, potser a Roglic no li sembla res de l’altre món rodar sol pels cims de mig planeta. Retirat dels salts el 2012, va començar a competir en ciclisme aquell mateix any, quan en tenia 21, amb el Radenska, un equip amateur eslovè on el va descobrir Andrej Hauptman -el primer gran ciclista eslovè, amb la seva medalla d’or als Mundials del 2001-, en la prova de ruta, quan va guanyar l'or Óscar Freire. Hauptman va entendre que aquell noi tenia futur i el va portar a uns laboratoris per fer-li proves. El resultat era concloent: el seu cor bategava tan fort i els seus pulmons tenien tanta capacitat com els grans campions de la història del ciclisme. I aquell esport al qual havia arribat per recuperar-se d’una caiguda de trampolí va esdevenir la seva vida. El 2013 i el 2014, cada cop més experts en ciclisme parlaven d’aquell eslovè aparegut del no-res que guanyava etapes de muntanya a voltes menors, com la de l’Azerbaidjan, però també rodava bé en les contrarellotges. I el Jumbo-Visma va decidir apostar per ell el 2016.

Tot un èxit. El seu primer any amb l’equip neerlandès ja va guanyar una etapa del Giro. El 2017 triomfaria en una etapa de muntanya al Tour, a Serre Chevalier. Malgrat que el 2019 va quedar-sense triomf al Giro (va ser tercer) i el 2020, quan semblava que guanyaria el Tour, li va passar per sobre un huracà, el seu compatriota i amic Tadej Pogacar, Roglic ha transportat al ciclisme les lliçons que va aprendre al salt d’esquí. Si pateixes una caiguda has d’aixecar-te. I ho ha fet en una Vuelta convertida en la seva zona de confort. Ni els Movistar ni Egan Bernal han pogut fer ombra a un corredor que ha rodat bé a les etapes de muntanya i les contrarellotges. “Ha evolucionat els últims anys. Primer era un noi callat, que anava a la seva. Ara és un bon cap de files, ha après a fer pinya, comparteix el seu bon humor”, explica el seu company d’equip Sepp Kuss. De fet, Roglic ha après més tard que els altres que el ciclisme, a diferència del salt d’esquí, és un esport d’equip, encara que no ho sembli. I ben rodejat al Jumbo-Visma, s’ha endut un nou triomf a la Vuelta. Aquell jove que volia volar i tocar el cel, ara escala muntanyes sobre rodes.