Primavera bruta

Fa uns mesos, el blog osonenc El cosidor digital va recuperar les imatges de la monumental tangana que van protagonitzar els jugadors del Torelló i el Centelles en un partit determinant per ascendir a l’aleshores Primera Regional. La duresa exhibida en algunes accions del joc, que va motivar sis expulsions, es va transformar en violència desbocada arran de la reacció d’alguns dels jugadors al llançament d’objectes al camp, i en la consegüent baralla. Segons els periòdics de l’època, al partit, de màxima rivalitat, hi van acudir més de dos mil espectadors, i els estaments federatius van ignorar la previsora petició del club local perquè l’àrbitre anés acompanyat de dos liniers, fet excepcional en la categoria. Era el 3 de juny del 1990.

Vint-i-sis anys després, aquest 22 de maig, la periodista Alba Castilla va ser agredida per un seguidor del La Jonquera enmig d’una picabaralla entre jugadors de l’equip empordanès i el Mollet, que actuava de local en aquest partit de Primera Catalana. Els fets es van originar després que els vallesans igualessin el partit, determinant per a les opcions d’ascens a Tercera Divisió del La Jonquera, tres minuts després del que l’àrbitre havia decretat com a afegit. La imatge de com l’aficionat tapa l’objectiu de la càmera operada per Castilla mentre empeny i amenaça la periodista s’ha fet viral i ha colpit un club que no havia sigut mai notícia i que se sentia agreujat per un arbitratge que creien injust i premeditat.

Durant aquestes vint-i-sis primaveres s’han produït altres incidents futbolístics primaverals obscurs i tots han tingut un denominador comú: mirar cap a l’altra banda. Les campanyes i pancartes antiviolència es queden en un benintencionat foc d’encenalls davant de partits de màxima tensió i situacions classificatòries amb un únic lloc per a la glòria i molts pretendents que l’ambicionen. El principal error és restar-hi transcendència perquè són duels de regional: un jugador o un club pot estar acaronant un premi inèdit a la seva trajectòria i, encara que sigui a petita escala, els beneficis col·laterals d’abandonar un àmbit geogràfic restringit per un de superior també s’han de considerar. De fet, és justament en les categories amateurs en què una entitat amb un impuls econòmic potent, sobretot si és recent, esmola més els colzes a l’hora de trepar entre les categories. Però els dits acusadors també han assenyalat clubs en teoria més humils, que han calculat pros i contres d’una despesa complementària obviant que una classificació basada en més de trenta partits és d’una justícia difícil de discutir.

Molts dinars entre periodistes i gent de futbol han acabat amb relats de partits decidits abans de jugar-se o amb nervioses negociacions als vestidors. Alguns s’han documentat i publicat, però qui hauria d’actuar exhibeix la mateixa actitud que la parella de guàrdies civils del partit de Torelló, sabedors del seu deure però aclaparats per la realitat. I la realitat és la d’aquells capaços de fer per uns colors el que no fan per la feina o la família, la de l’“avui me l’has fet tu però demà te la faré jo”, la dels jocs d’interessos, la de la temptació pecuniària, la d’acabar convençut que és més profitós entrar a la roda que lluitar per frenar-la. I això no es reverteix, encara que pugui semblar obvi, ni amb proclames quixotesques ni amb una pancarta.