Aguirre, el caràcter entranyable de l’últim gran salvador

EsportsEntre els retrobaments amb Rubi i Ernesto Valverde, els dos últims tècnics que van classificar l’Espanyol per a Europa, el conjunt blanc-i-blau visita aquest migdia un altre vell conegut a Butarque (12 h, M. LaLiga) en un partit de màxima necessitat entre els dos últims classificats de la Lliga. Es tornarà a veure les cares amb Javier Aguirre, un altre entrenador amb passat espanyolista que també va deixar una gran marca al club, si bé li va tocar gestionar un context radicalment oposat al dels altres dos entrenadors esmentats. “Tinc un bon record de l’etapa a Barcelona, vam fer-hi un bon grup i encara hi tinc amics. Serem rivals 90 minuts però ens saludarem abans i després i ens desitjarem bones festes”, va recordar a la prèvia el mexicà, que s’enfrontarà per primer cop a l’Espanyol des que en va marxar el 2014. Ho farà dirigint un Leganés al qual va aterrar fa poc més d’un mes amb el repte d’intentar repetir les gestes que havia protagonitzat amb el Saragossa i l’Espanyol. Dos equips als quals també va recollir sent cuers i que va salvar contra pronòstic aplicant el seu particular mètode.

“Amb el cap, amb el cor i el que segueix més avall, estic convençut de la salvació de l’equip”, va deixar anar en la presentació com a nou tècnic blanc-i-blau. L’Espanyol amb prou feines havia sumat 9 punts dels 39 primers, un mal inici que es va cobrar el tècnic Mauricio Pochettino i el director esportiu Ramon Planes. Tot i haver mantingut contactes amb l’entrenador asturià Marcelino García, Joan Collet va acabar fitxant aquest mexicà, fill de bascos, que va capgirar la dinàmica de l’equip en un curs en què els espanyolistes es van salvar amb relativa tranquil·litat, assolint 37 dels últims 75 punts possibles. Un cop al pit i un orgullós “excelente trabajo, hijos de puta” va ser la fórmula, poc ortodoxa, escollida per felicitar la feina feta pels jugadors de l’Espanyol el dia del seu debut (0-0 a Granada). La frase va fer fortuna, fins al punt que la Curva RCDE li va dedicar una pancarta amb aquestes paraules que li va lliurar al final de la seva etapa al club.

Només va necessitar sis jornades per treure l’Espanyol d’un descens que no va tornar a trepitjar durant la seva etapa. I això que la directiva, aquell gener, només li va poder portar un reforç, el veterà Martin Petrov. Aguirre, malgrat tot, va saber treure tot el suc del búlgar, com ja havia fet al Saragossa, on tot i demanar algun davanter només va obtenir un central, Paulo da Silva, i un migcampista defensiu, Guirane N’Daw. “No hi ha cap llibre o recepta per reanimar un grup. Cal palpar el vestidor, entendre el jugador i parlar-hi”, assegura el mexicà, que va saber diagnosticar l’estat del vestidor, detectar els problemes que tenia i recompondre l’equip recuperant la solidesa defensiva i la competitivitat en el segon tram d’aquella temporada. “He de contagiar la il·lusió amb què arribo a aquest projecte a la gent”, va reflexionar en la seva primera compareixença.

“A vegades podria guardar una mica més el meu lèxic, però m’ho passo bé a les rodes de premsa. Tirar de tòpics cansa, el periodista espera més de tu”, reconeix Aguirre, que ara intenta implantar el seu particular estil a Butarque. “Els seus discursos eren per gravar-los. Acabava, ens miràvem i crèiem que era un geni”, va reconèixer César Cruchaga, que el va tenir a l’Osasuna. “A vegades recorria a l’afició, altres a l’orgull, a l’estabilitat econòmica, a la família… i sorties convençut que guanyaries”, amplia Javi Paredes, amb qui va coincidir a la Romareda. Part de l’èxit del mexicà, de fet, es basa en la comunió entre l’equip i l’afició a casa: 8 dels 11 triomfs del primer curs amb el conjunt aragonès els va obtenir com a local, mentre que amb l’Espanyol van ser 5 de les 9 victòries totals d’aquell curs. La seva etapa com a blanc-i-blau va acabar el maig del 2014, quan l’Espanyol va decidir no renovar-lo tot i el seu compromís. I això que, tal com va reconèixer fa poques setmanes, havia refusat una important oferta del West Bromwich Albion mig any abans. “No era manera de marxar. L’afició em va tractar de meravella, el grup de jugadors era una família. Vaig deixar escapar aquell tren i quan vaig acabar el contracte gairebé em van convidar a marxar. Em van dir que no hi havia diners, no podia acceptar el que em van oferir”. Aquest diumenge buscarà ressuscitar un altre mort, però aquest cop no serà l’Espanyol.