El miracle danès contra les urgències històriques angleses

BarcelonaGareth Southgate, l'home que va fallar un penal contra Alemanya el 1996, quan Anglaterra confiava a arribar per fi a una final de l'Eurocopa, s'ha convertit en el gran heroi d'un país, Anglaterra, tip de ser l'ase dels cops en un esport que van inventar ells. Quan el 1996 els anglesos van organitzar l'Eurocopa a casa, van posar de moda la frase It's coming home, somiant a guanyar per fi un títol, doncs només tenien el Mundial del 1966. La cançó "Three lions", cantada pels còmics David Baddiel i Frank Sinner, acompanyats pel grup musical The Lightning Seeds, posava lletra al somni anglès de poder guanyar de nou un títol a casa. Però no va poder ser, després de caure als penals contra Alemanya en semifinals. I la ferida segueix oberta. La gran Anglaterra no ha arribat mai a una final de l'Eurocopa. I ara s'engresca amb la possibilitat de ser finalista si derrota els sorprenents danesos en les semifinals (21 h / T5).

Si els anglesos només tenen un títol, el Mundial del 1966, els danesos poden emocionar-se recordant l'Eurocopa que van guanyar el 1992, quan ningú donava un duro per ells. Aquell any, Iugoslàvia els havia deixat fora de la fase final de Suècia, però Iugoslàvia va desaparèixer com a estat i als danesos els van fer viatjar a darrera hora. I no els va anar gens malament, ja que es van endur el títol de forma sorprenent. Va ser el dia més recordat de la història de la dinamita vermella, la selecció d'una terra on sempre han sorgit jugadors de talent amb aquell caràcter tan típic dels estats petits rodejats de veïns grans. És a dir, d'aquells que gaudeixen fent caure gegants.

Els danesos tampoc eren favorits aquest any. I tampoc són favorits a la semifinal, però l'equip escandinau s'ha aixecat amb caràcter del cop que va suposar perdre el partit inaugural contra Finlàndia (0-1) el dia que Christian Eriksen, el seu capità, va lluitar per seguir viu a la gespa després que el cor li deixés de bategar. Unint sacrificis amb un joc ofensiu, s'han plantat de nou a les semifinals, on els toca enfrontar-se al somni anglès.

Amb el suport de 60.000 persones a Wembley, Anglaterra és favorita després de volar per sobre d'Ucraïna als quarts de final en un partit on els homes de Southgate van demostrar el seu domini de les jugades d'estratègia. Sense haver encaixat un sol gol en tot el torneig gràcies a una defensa on comparteixen equip futbolistes que solen ser rivals al derbi de Manchester, Anglaterra té en Harry Kane un golejador que marca diferències i moltes opcions al mig del camp. Southgate ja va portar Anglaterra fins a les semifinals del darrer Mundial. I ara busca la final en un torneig que s'ha convertit en la millor ocasió en dècades dels anglesos per alçar un títol. Southgate, que s'ha beneficiat de la bona feina feta pel que fa a formació pels clubs anglesos apostant per jugadors tècnics com Mount, Jadon Sancho o Grealish, no té cap baixa per a aquest partit. "Els meus jugadors estan preparats, ja s'han acostumat a jugar partits sota pressió com aquest", ha dit el tècnic dels anglesos, que han guanyat tot els partits del torneig excepte el que van empatar sense gols amb els seus veïns, els escocesos.

Dinamarca, amb Braithwaite de titular

Dinamarca, però, vol deixar amb un pam de nas Anglaterra. L’equip escandinau mantindrà a Wembley, estadi on ja va guanyar el 1984 amb gol de Simonsen, el seu sistema de cinc defenses, dos migcampistes davant seu i tres homes d’atac. La tornada a l'onze titular del davanter del Leipzig Yussuf Poulsen, que ja va disputar uns minuts contra la República Txeca, pot ser la novetat de Kasper Hjulmand per al duel contra Anglaterra. El jugador del Niça Kasper Dolberg, després de marcar contra els txecs, podria ser el sacrificat, ja que el blaugrana Martin Braithwaite és intocable. A més, Mikkel Damsgaard ha guanyat pes després de la baixa d'Eriksen, al costat del talent de futbolistes com Pierre Emile Højbjerg, del Tottenham, i Thomas Delaney, del Borussia Dortmund. El tècnic danès, Hjulmand, ja ha deixat clar a la prèvia que no vol parlar més del 1992. Vol centrar-se en el present. Però els seus aficionats no li fan cas i no deixen d’imaginar-se que aquesta Dinamarca, com la del 1992, guanya el títol després de fer caure gegants al llarg del camí amb un Schmeichel a la porteria, en Kasper. El fill del porter del 1992, en Peter.