Prejudicis amb el futbol femení

Fa justament deu anys, el març del 2012, amb els companys i oients de l’extinta Ona FM vam jugar un partit contra el Barça femení. Eren uns altres temps. La secció començava a aixecar títols, però sobretot lluitava per intentar professionalitzar-se i ser competitiva. Aquell partit em va servir per trencar algun dels petits prejudicis que encara arrossegava fruit del context social i educatiu en què vaig créixer, molt allunyat de l’actual. En una jugada vaig volar dos metres. Conducció en eslàlom i una central de l’equip que entrenava Xavi Llorens em va fer saltar pels aires sense contemplacions. I no es tractava de Mapi León ni Irene Paredes. Va ser un bon cop de realitat. Merescut. Fora prejudicis.

Quan miro enrere em costa entendre quin era el nostre marc mental fa només una dècada, com podia pensar que, pel fet de ser homes, aquell grup de periodistes i oients podia creure’s superior a un equip que jugava a la Primera Divisió. Tot i que el partit va acabar en empat, va ser un bany, i això que a les blaugranes els faltaven les jugadores internacionals.

Afortunadament, deu anys més tard, la realitat és radicalment diferent. I en gran part gràcies al viatge que ha fet aquell equip que va guanyar la seva primera Lliga precisament aquella temporada. La mirada cap al futbol femení ha canviat en termes generals, fins al punt que força gent ja prefereix veure un partit d’elles que del primer equip masculí.

M’ha vingut al cap aquella jugada a la Ciutat Esportiva en què vaig aprendre a volar després de la final de la Supercopa que el Barça va guanyar 7 a 0 contra l’Atlètic de Madrid. Concretament per la falta de Caroline Graham Hansen que va suposar el segon gol. Un golàs. Com ho va ser el que va marcar Alexia Putellas fa dos mesos, també de falta, contra el Hoffenheim. Amb l’empenya. Impacte dur, sec, sense que la pilota rodi. Una manera d’impactar poc habitual en aquest tipus de llançaments. Els de Hansen i Putellas són segurament dos dels millors gols de falta que s’han vist aquesta temporada al futbol espanyol. I no parlo del futbol femení. Dos gols que responen sobretot a dues coses: talent i constància. Has de ser molt bona per xutar com ho fan les dues blaugranes, però, a la vegada, els llançaments de falta són una de les coses que es poden entrenar. Per això estan on estan, les dues jugadores; una, considerada la millor jugadora del món. Per això està on està, el Barça. Per això està on està, el futbol femení. Els prejudicis s’acaben.