Qui pogués ser com Ousmane Dembélé

BarcelonaCada dos per tres tinc la temptació d'intentar burlar la seguretat de la Ciutat Esportiva Joan Gamper per intentar veure sencer un entrenament del Barça. I entendre les raons per les quals Ousmane Dembélé agrada tant al cos tècnic. No dic que sigui un mal jugador, perquè no ho és. No dic que no mereixi ser titular al Barça, perquè pot ser-ho. Simplement dic que quan sento Xavi parlant d'ell tinc la sensació que parla d'un altre jugador. La diferència entre un dels millors jugadors del planeta i un altre que és un molt bon jugador.

Dembélé ja fa gairebé sis anys que és al Barça. Són molts. Després de tants anys es fa estrany que encara es parli d'ell com d'un jugador a punt d'explotar, com d'algú que promet. Amb ell la cantarella és sempre la mateixa: té potencial per ser un dels millors jugadors d'Europa. Aquest discurs el podem comprar després d'uns mesos, però no després de sis anys. A mi m'agradaria que la vida em tractés com a Dembélé. Segur tot seria més fàcil si després de sis anys en una feina encara fos valorat pel meu potencial en lloc de per la feina feta. Quan era estudiant a l'institut i no em concentrava, els professors sempre deien als meus pares que jo tenia potencial per treure més bones notes. Però vaig repetir curs. Amb mi la paciència de tots va durar pocs mesos. Que bonic que hauria estat ser com Dembélé llavors i anar passant exàmens perquè tenia potencial. Però no, em vaig fer un fart de suspendre matemàtiques.

Si els tècnics segueixen creient tant en ell, doncs és que li veuen algunes coses als entrenaments que els altres no veiem. Jo segueixo veient un futbolista estrany, perquè mai saps per on et surt. Al partit de Milà de la Champions va ser el més actiu, el més valent. Xavi no el va enviar a la banqueta perquè estava molt endollat, però va resoldre malament totes les accions. Altres dies sembla desconnectat i de sobte fa un gol. Dins d'un mateix partit té moments de gran bellesa i altres en què et desespera. Dembélé va arribar al Barça quan Neymar deixava el club, recordem-ho. Havia de ser una aposta per intentar fer oblidar el brasiler. No ho ha aconseguit. Les seves estadístiques ens parlen d'un jugador correcte; el seu estil, d'un futbolista desconcertant. Amb ell mai saps què pensar. Potser ara serà l'heroi de la Supercopa, però insistint tant ell tinc la sensació que no s'ajuda a apujar la moral d'altres jugadors en atac. Amb ell la confiança és cega, amb altres no. Qui pogués ser com Dembélé. Després de set anys amb el seu rendiment, crec que cap de nosaltres rebríem tan bon tracte a la feina, als estudis o a la família. Segueix sent la promesa d'un futur millor que no arriba. Segueix sent una qüestió de fe.