Plorant amb Messi

Hi ha històries que acaben per la porta gran, n’hi ha que acaben per la porta del darrere i després hi ha la història Messi, que se n’ha anat del Barça per la porta ràpida. En cosa de 72 hores l’hem vist baixar de l’avió per firmar la renovació, ens hem quedat de pedra amb el comunicat en què el club li agraïa els serveis prestats, hem sentit el president Laporta donant la culpa a Tebas i a l’herència i hem acabat veient Messi desconsolat, eixugant-se les llàgrimes. Després, la premsa que marxi, que farem les fotos amb els trofeus en aquell racó mal il·luminat de les plantes; els aficionats, que circulin i fins a la nit al Gamper, on, per cert, Koeman pot comptar amb Coutinho, que ja ha rebut l’alta mèdica.

Que el final hagi estat ràpid no l’ha fet menys dolorós. Al contrari. I no tan sols perquè el dol necessita el seu temps, sinó perquè tanta pressa quan és Messi el que marxa no és normal. I perquè tan penós va ser veure’l sanglotar com sentir-li dir davant un president que l’ovacionava: “El Barça no ho sé, però jo sí que vaig fer tot el possible per seguir” i “per la meva part, jo mai no he enganyat ningú”. I aquí es va quedar, dominant els límits del discurs igual com sempre ha dominat l’espai al camp.

La sortida de Messi del Barça ha estat tan estranya que s’imposa la recerca d’explicacions que vagin més enllà del conegut quadre general de fallida econòmica provocada per la temerària gestió de la directiva anterior i per la normativa de la Lliga de Futbol Professional. Perquè tot això ja ens ho sabíem de memòria. De fet, Joan Laporta va fer una tornada victoriosa a la presidència a cavall del sobreentès que ell sí que sabia com tractar els jugadors i fer que Messi continués el Barça. Que si hi havia algú capaç de fer-ho era ell. Què ha passat aquí? ¿Algú dels despatxos o del vestidor ha acabat convencent el president que la marxa de Messi tenia externalitats positives per al club i per a l’equip? ¿Ha acabat Messi sent una víctima en la batalla de Laporta amb la Lliga i per la Superlliga? ¿I tot aquest procés deliberatiu era compatible amb alimentar entre els aficionats i en Messi mateix la il·lusió que la seva firma en un nou contracte era cosa de dies?

Qui més qui menys havia pensat alguna vegada que el dia que Messi plegués del Barça l’acompanyaria un Camp Nou ple a rebentar i amb una plorera compartida, sentida i agraïda. Una plorera de felicitat, però no pas la d'aquest diumenge, en un ambient fred, tibant i trist. Trist, perquè marxa Messi i per com marxa Messi. Perquè una cosa és que no hi hagi cap jugador per sobre de la institució i una altra que la institució mateixa sigui incapaç de custodiar fins al final una llegenda col·lectiva, que explica la història d’un nen escanyolit que va portar el Barça a tocar el cel amb les mans i a ser l’enveja del planeta Terra durant vora vint anys. I això, avui, també fa plorar.