Quan els plats s’assemblen... als plats
PeriodistaDe nissagues familiars amb èxit n’hi ha hagut moltes en el món de l’esport. Però d’exemples com el dels germans Màrquez al Mundial de motociclisme cap, si exceptuem els títols dels germans Checa, Carles i David, a Superbikes (el 2011) i en la categoria de resistència (quatre vegades), respectivament. Aquest és un insòlit cas de genètica horitzontal, molt diferent dels diversos que hi ha hagut en sentit vertical. És a dir: de pares a fills.
Bill Nilsson, suec, va ser el primer campió mundial de motocròs de 500 cc el 1957. El 1991 el seu fill Jeff va repetir la gesta paterna, però en aquest cas en el Mundial d’enduro de 125 cc. El belga Harry Everts es va emportar el títol de motocròs del 1975 amb una Puch 250, i setze anys després el seu fill Stephan obtenia el primer dels deu diplomes mundials de l’especialitat que va sumar. El mateix any que s’estrenava Everts ho feia l’anglès Martin Lampkin, que s’emportava el Mundial de trial amb una Bultaco (fins a aquell any encara no existia el Mundial d’aquesta especialitat, tot i que Lampkin ja havia guanyat l’Europeu del 1973, que n’era l’equivalent). El 1997, el seu fill Dougie firmava el primer dels dotze campionats que va obtenir, només superats per Toni Bou.
L’americà Kenny Roberts va guanyar el títol de 500 cc en el Mundial de velocitat del 1978 al 1980. L’any 2000, el seu fill Kenny Jr. va emportar-se el mateix guardó. I aquest any, recentment, Edgard Pons, el fill petit de Sito Pons, s’ha adjudicat l’Europeu de Moto2, seguint probablement la inspiració dels campionats de 250 cc del seu pare els anys 1988 i 1989. Però l’èxit dels germans de Cervera és inèdit. També en això aquests esportistes són diferents. L’habilitat del Marc, la manera com guanya les curses, la traça que ha acreditat a l’hora de salvar maniobres impossibles i caigudes que semblaven cantades, l’estil de pilotar desafiant la llei de la gravetat... fan pensar moltes vegades que el 93 és un autèntic extraterrestre. Amb l’Àlex de vegades passa el mateix.
La manera com va sortir-se’n d’una caiguda inevitable als entrenaments de Motegi ho demostra. No va ser només una acrobàcia, ni una casualitat, sinó el resultat d’una tècnica molt depurada, fruit d’hores i hores d’entrenament de tots dos sobre tota mena de motos i en tota mena de condicions. Aquest mètode, aquesta insistència des de fa anys, genera que la capacitat de pilotatge que tenen vagi més enllà dels límits lògics de l’equilibri. Dominen tan la moto, són tan capaços de fondre-s’hi com si fossin una sola peça, que tenen una conducció tan natural que els permet reeixir als Grans Premis com ho farien en qualsevol altra disciplina de les dues rodes. Són màquines de pilotar tan perfectes que de vegades no semblen humans. Sort que sempre riuen per confirmar-ho. O per desmentir-ho.