La pitjor nit d’un Barça sense joc ni ànima

Enviat especial a ParísEl Barça va descobrir què se sent quan ets un equip petit en una nit que serà recordada com un dels pitjors malsons del barcelonisme. Va ser un viatge dolorós a un passat en què el Barça mirava espantat els rivals, en què cada jugador adversari semblava millor i en què ningú aconseguia aturar el descens als inferns. Va ser un Barça ple d’estrelles però molt petit. Sense joc, sense individualitats, sense personalitat. Un grup de jugadors vestits amb l’escut del Barça que va ser escombrat per un equip magnífic. Sense excuses, sense arbitratges polèmics, sense oportunitats per fer gols. Un escenari apocalíptic.

El dia dels enamorats, l’equip de Luis Enrique va trencar el cor dels seus aficionats jugant un partit indigne d’un aspirant a ser campió europeu. El Barça no va tenir prou caràcter per salvar-se, per sobreviure. Al Parc dels Prínceps ningú va fer un pas endavant, com van fer Bakero a Kaiserslautern o Iniesta a Stamford Bridge, i es va encaixar una golejada que sembla gairebé definitiva. Malgrat que queda la tornada, el Barça no va saber marcar cap gol i només Ter Stegen va evitar que la golejada encara fos més humiliant. Si el resultat és horrible, les sensacions van ser pitjors. Aixecar un 4-0, però, sembla utòpic. El Barça mai ho ha fet, de fet.

En els últims anys el Barça ha escrit un relat que tot Europa coneixia, aquell en què se sotmetia els rivals controlant tots els aspectes del joc. Però a l’oest de París, al Parc dels Prínceps, va ser l’equip blaugrana el que es va deixar sotmetre per un PSG que va firmar la seva millor nit des que Unai Emery va arribar a la banqueta. El tècnic basc, incapaç de fer líders de la lliga francesa els seus homes, va arribar a París precisament per guanyar eliminatòries, un art que domina a la perfecció, com va demostrar al Sevilla. Va arribar per a partits com aquest. Si en 26 antecedents només havia guanyat un duel al Barça, ahir va guanyar el segon d’una manera que pot canviar-li del tot la carrera. Bàsicament, va deixar el Barça arraconat, castigat contra la paret, estirant-li les orelles. El PSG li va pispar al Barça tots els elogis. Tots.

Un naufragi col·lectiu

Luis Enrique no va sorprendre. Sergi Roberto al lateral, patint com tot l’equip; un Andrés Iniesta massa cansat i lent després de la lesió i incapaç de tocar la pilota, i André Gomes ofegant-se en un partit que pot marcar-lo per sempre. Unai Emery li va guanyar la partida a Luis Enrique, sí, però cada jugador del PSG també va guanyar els duels directes a un Barça en què només Neymar semblava, en alguns moments, que es volia rebel·lar, que no acceptava que tocava tastar la derrota, durant la primera part. Després també va amagar-se, com si tot l’equip acceptés el destí deixant-se caure, resignadament, als peus dels cavalls de la cavalleria rival, esclafat, fet miques.

La golejada de Vitòria, contra un Alabès ple de suplents, era un miratge, un instant de llum dins d’un tram de calendari marcat per les lesions i el cansament. Però també per la pèrdua progressiva, partit rere partit, dia rere dia, d’una identitat futbolística que era el gran tresor del barcelonisme. El Barça s’ha anat entregant, sense voler donar-hi gaire importància, a les individualitats, a un joc més planer. Però després d’alguns partits horribles, en les últimes setmanes, que es guanyaven per la falta de punteria rival o per l’encert del trident, va arribar la trompada que va demostrar que el rei barcelonista anava despullat i no ho veia. Quan un equip amb cara i ulls l’ha agafat, l’ha humiliat. En un escenari gran, el Barça es va fer petit, ja que aquest equip s’havia construït per guanyar. I per tant, no sap perdre. I el trident ni va aparèixer, perquè va topar amb el jove Kimpembe, que va estar brillant.

El partit va començar amb Piqué controlant una pilota, aixecant el cap i demanant calma en no trobar cap company lliure. Simptomàtic. El PSG mossegava a dalt i aplegava el talent pel mig. Di Maria s’allunyava de la banda, es trobava amb Verratti i Rabiot, i Matuidi trencava, tot cor, des de la segona línia. I tot, amb Draxler movent-se a l’esquena de Sergi Roberto i Cavani obrint espais. Al mig del camp, el reducte sagrat del barcelonisme, va manar aquest petit gegant que fa poesia amb els peus, Verratti. El primer gol va arribar quan Ter Stegen ja havia salvat dues ocasions, amb un gran xut de falta de Di Maria. Draxler va fer el segon a la contra, en un primer temps en què el Barça només va tenir una oportunitat en un contraatac que va fallar un André Gomes sempre superat pels esdeveniments.

Un lent descens a l’infern

El Barça havia jugat tan malament que només quedava reaccionar a la segona part, però el PSG no li va donar l’oportunitat de fer-ho. Els francesos van entendre que calia destrossar el rival per no donar-li l’oportunitat d’aixecar-se al Camp Nou, i en dues fuetades Di Maria i Cavani van tancar una golejada impensable fa mesos. Luis Enrique ho va intentar fent entrar Rafinha per André Gomes. Quan va canviar Iniesta per Rakitic, va semblar que ho feia per donar descans al capità i evitar-li la humiliació de ser tots els minuts sobre la gespa a un home que simbolitza aquells dies en què el Barça jugava com el PSG i rebia els elogis de tot Europa.

La pitjor golejada des del 2013 a Europa deixa el Barça a un pas de tornar al passat, quan queia eliminat als vuitens de final -l’últim cop va ser el 2007- i era un equip, molts cops, vulgar. Com el que ahir va caure a París en una nit que podria ser el símbol del final d’una època.