La pitjor bufetada a l’amfitriona

Periodista I EntrenadoraNo s’ho esperaven. Segurament ni tan sols havien considerat que pogués ser possible. Quan van veure que la pilota tocava la xarxa, que sí, que havia creuat la línia i que era gol, es van tapar la cara amb les mans. Potser si no ho miro, no existeix. Mai funciona: va existir. A més, era un gol que les eliminava perquè no quedava temps. Alguns van trencar a plorar. La majoria van aixecar-se de la terrassa, indignats, i van marxar. No volien seguir mirant. La decepció era massa gran per resistir ni un minut més. Haver de fer les maletes abans d’hora en un Mundial sempre fa ràbia, però quan a sobre ets al teu Mundial, a casa, amb la teva gent, amb totes les expectatives del món, la desesperació es multiplica.

Podria ser, però no és l’escena que es va viure ahir al Parc dels Prínceps de París amb la derrota per 1-2 de França davant dels Estats Units. És un record que guardo encara d’Alemanya, fa vuit anys. Em va fer mal fins i tot a mi, per com de tocada va deixar l’afició alemanya aquella ensopegada imprevista de la seva selecció. La gent estava destrossada, les mirades a terra no trobaven cap consol. És una de les experiències més impactants que he viscut del que genera un resultat que no t’esperes.

Perquè ningú s’ho esperava. Era impensable. Alemanya venia d’haver sigut campiona en les dues edicions anteriors, el 2003 i el 2007, i també defensava la corona europea. Jugaven a casa, venien d’una bona dinàmica, tenien bon equip, amb qualitat i experiència. Eren als quarts de final i la rival era el Japó. El partit va ser emocionant des del principi, tot i que ja s’anava notant en cada control, en cada arribada de les de Silvia Neid, que la cosa no anava bé. Kerstin Garefrekes va trepitjar l’àrea petita i ni va rematar. Era una ocasió claríssima. Melanie Behringer també va provar xuts, i Simone Laudehr, i Celia Okoyino da Mbabi. Totes ho intentaven, però res sortia bé. Va ser estranyíssim, Alemanya sempre colpejava. 0-0 i el partit se’n va anar a la pròrroga. Estava mirant-m’ho en una pantalla gegant d’un bar a Colònia (el duel es jugava a Wolfsburg però era impossible aconseguir entrades des de feia mesos!) i s’ensumava la por. Una mena de no pot ser, això no ens pot passar. Que sí, que va passar. Va ser molt cruel: en els últims instants de la segona meitat del temps extra Maruyama va rematar a gol una passada genial de Homare Sawa. La jugada va ser encara més dramàtica per com es va vèncer al pal equivocat Nadine Angerer, la portera que mai fallava. El KO de la campiona va ser gegantí, i l’orgull d’Alemanya s’està refent encara d’aquella derrota tan tràgica.

Per què parlo d’un partit del 2011, vuit anys després? Doncs perquè se’m va remoure aquest record tota l’estona ahir en el França - Estats Units, el partit que va posar fi a la il·lusió francesa de celebrar el títol davant de la seva gent. La cara d’Amandine Henry, vermella i desencaixada, transmetia des del primer segon la mateixa angoixa que les dels fans alemanys aquell dia. Ja fa dies que la capitana del Lió genera histèria amb la seva gestualitat. França tenia les mateixes sensacions confuses que Alemanya aquell dia, perquè volia i no podia. El pànic era evident, sobretot perquè des del minut 5 l’amfitriona anava perdent per culpa d’un gol de Megan Rapinoe. L’afició a l’estadi empenyia, cridava, mirava d’aportar-li un extra a les seves jugadores, però les cames no anaven. El cap tampoc. La dosi d’imprecisions de Diani en els controls, d’Henry en la passada, de Mbock i Renard en el repartiment de marques i de Le Sommer en l’últim terç era total. Totes estaven com un flam, superades per l’escenari. Un escenari immens, inabastable. Un Mundial, el teu Mundial, el Mundial que sí o sí. Massa càrrega per a França.

Probablement seria massa càrrega emocional per a tothom, menys per a la selecció dels Estats Units, que a la seva manera cada dia deixa mostres d’una capacitat espectacular, única, d’assumir el pes de ser la favorita i no fallar. El que a tothom pesa, a elles les potencia. És al·lucinant. Les nord-americanes tornaran a ser a les semifinals, el lloc mínim que sempre ocupen en els Mundials i en els grans tornejos.

Una de les coses més espectaculars de l’equip de Jill Ellis és com està sabent deixar morir els partits que ja té al sac. Ho va fer contra Espanya per retenir el 2-1 i ahir ho va repetir.

L’altre apunt de pressió ben gestionada té nom propi: el de Megan Rapinoe. L’extrem esquerra nord-americana, que ha sigut notícia els últims dies pel creuament de declaracions amb el president dels Estats Units, Donald Trump, per no voler anar a la Casa Blanca, va respondre ahir amb dos gols. El primer, de falta directa. El segon, arribant al remat en una centrada passada. Ni rastre de descentrament, ni rastre de por a la pressió. Exemple de caràcter.