Un nord-americà enamorat de la Seu d’Urgell
Joe Jacobi, l'únic medallista dels EUA en piragüisme en categoria C2, viu on va tocar el cel el 1992
La Seu d'Urgell“Un cafè amb llet, si us plau, Ferran!”, demana en un català perfecte amb un accent nord-americà que encara el delata. Possiblement és això, el temps de prendre un cafè amb llet, el que necessites per adonar-te’n de qui és en Joe Jacobi i de la seva relació amb la Seu d’Urgell. Fa poc més de dos anys s’hi va instal·lar per tancar un cercle que va començar l’any 1991.
“Mai havia sentit a parlar de la Seu d’Urgell fins al Preolímpic del 1991, però allà va canviar tot. El meu estiu consistia en passar una setmana a cada ciutat europea on competíem. Era una gran vida, però quan vaig arribar aquí alguna cosa va canviar. Vaig arribar a l’hotel, vaig mirar la meva bossa plena de roba i vaig sentir que no volia llevar-me a la Vila Olímpica com un turista. Volia fer-ho sentint que pertanyia a la Seu i que tenia relació amb la gent que m’envoltava”. El que no sabia era que aquesta decisió serviria per entrar en la història olímpica l’any 1992.
“El matí dels JJOO vaig sentir que havia complert el meu objectiu, notava que pertanyia a la Seu. El que millor recordo d’aquell 2 d’agost és llevar-me a tres quarts de cinc (ho diu en un català perfecte). Recordo tot el que vam fer fins a la sortida i les dues baixades, però un cop acabat tot, no recordo pràcticament res. M’havia preparat per a tot el que havíem de fer abans, però no pel que vam viure després”.
“Han passat gairebé trenta anys i no tinc la sensació de fer-ho millor que la resta. Vam corregir més bé els errors i ens hi vam anticipar. Ara ho aplico en les meves xerrades i en la meva feina. No cal ser més bo que els altres, cal corregir més bé els errors que la resta”.
Directes a la història. En Joe, juntament amb l’Scott Strausbaugh, aconseguien la primera i, fins al moment, única medalla d’or en la història del piragüisme americà en aigües braves. La relació amb aquella medalla i amb la Seu encara guardava, però, dos capítols del tot inesperats.
“Va passar l’any 2016. Estava sopant a un restaurant d’Atlanta i un home va trencar la finestra del meu cotxe. Es va endur una bossa on tenia l’ordinador i la medalla olímpica. Ell no n’era conscient que hi fos, o sigui que va agafar el material electrònic i va llençar la resta. La bossa, curiosament, la va trobar una nena de sis anys que anava amb el seu pare pel carrer. Només se'n conservava la part en què diu que és la medalla dels JJOO del 92 i gràcies a això me la va poder tornar. És una història maca perquè ara som amics, sortim a fer caiac o ens felicitem pels aniversaris. El més important d’aquells JJOO no és la medalla, és l’experiència que vaig viure”.
L’altre capítol d’en Joe amb la Seu d’Urgell, amb la seva filla i el seu nom respon a un moment realment increïble.
“Quan la Lisa es va quedar embarassada l’any 2000, el metge ens va dir que era una nena. Ella em va mirar i sense pensar-ho vaig dir... Seu! Sorprenentment va dir... fet! Tothom creu que el nom té a veure amb la medalla d’or, però va molt més enllà. L’any 1999 vaig tornar a la Seu pel Campionat del Món i, en aquell moment, els pares de la Lisa eren en una residència amb problemes de salut greus. Els anava a veure cada dia, no estava bé i li vaig proposar que vingués per desconnectar. En va parlar amb ells i va venir a passar una setmana. L’endemà d’arribar vam rebre un fax amb la notícia de la mort del seu pare. Tan sols un dia després va arribar-ne un altre amb la de la seva mare. El més increïble és que feia unes cinc setmanes que no es veien al ser en zones diferents de la residència. Simplement sabien que era la seva hora. El nom de la nostra filla és una manera d’homenatjar el que vam viure junts a la Seu, els avis que no va conèixer i les relacions que vam construir aquí. Sempre hem pensat que si alguna cosa ens passava i la Seu havia de créixer sense nosaltres, volíem que sabés fàcilment les raons del seu nom.”
És possible que poques vegades una ciutat hagi calat tant en algú, de fet és més que probable que poques vegades algú hagi volgut que una ciutat calés tant dins seu.