Yulimar Rojas: "Ser pionera a la vida et fa tenir més força per impulsar els altres a seguir lluitant"

BarcelonaCom una nena petita que troba els regals sota l'arbre el dia de Reis. Així mira Yulimar Rojas (Caracas, Veneçuela, 1995) la seva medalla d'or, de la qual no se separa durant tota l'entrevista. Penjada al coll o jugant-hi amb les mans, sempre la porta amb ella. Amb certa incredulitat, l'atleta del Barça encara no ha assumit que no només s'ha endut l'or en triple salt als Jocs Olímpics de Tòquio, sinó que, a més, ha aconseguit batre el rècord mundial. El seu nom estarà per sempre en els llibres d'història. De nou a Barcelona, l'atleta atén l'ARA per reviure com han sigut per a ella els Jocs més importants de la seva carrera i també per presentar-nos el seu pròxim gran repte.

Què vas sentir quan vas aterrar a Tòquio després de tot el que ha passat?

— Després de guanyar la medalla de plata a Rio, vaig estar entrenant-me sense parar per preparar-me per a Tòquio. El 2020, amb els Jocs Olímpics a punt d'arribar, vaig fer el rècord del món de pista coberta, però va arribar la pandèmia a nivell mundial i els Jocs es van cancel·lar. El camí per arribar a la medalla olímpica es va allargar, però vaig seguir entrenant-me amb les mateixes ganes de donar-ho tot i no perdre la gana de conquerir el cel, d'arribar a Tòquio i dir "Soc aquí, he esperat més de cinc anys i no ho puc deixar escapar", i així va ser. Arribar a Tòquio va ser increïble, totes les precaucions i mesures preventives que hi havia van ser un fet nou per a nosaltres, però la Vila Olímpica era espectacular. Vaig gaudir al màxim de veure tants atletes en un sol lloc amb la mateixa passió i desig. Les instal·lacions per entrenar, competir i passejar i el tracte dels japonesos van ser molt bonics.

¿T'ho esperaves així?

— Només pel fet d'esperar aquell moment i viure'l al màxim, no té preu. Crec que si no hagués guanyat la medalla d'or ja hauria sigut feliç d'haver pogut anar a uns Jocs tan esperats i atípics. Es deia que no es farien, i al final es van poder fer. Va ser un gran moment de felicitat per a tots els països. Més enllà de les circumstàncies, l'esport era un mitjà de vida per a tothom. Estic molt contenta que tot sortís tan bé i pogués viure aquella experiència.

Vas penjar-te la medalla i, a més, vas batre el rècord mundial (15,67 metres). La teva celebració amb Ana Peleteiro va emocionar tots els espectadors.

— Jo en aquell moment no era conscient del que estava passant. Estava assimilant que havia fet el rècord del món i vaig veure l'Ana cridant i plorant amb mi com si ella hagués guanyat, ho va viure com si fos un èxit propi. Aquella abraçada va ser un dels moments més macos dels Jocs Olímpics. Som germanes de vida, de lluita, de treball i de sacrifici. Crec que el fet d'estar juntes a Tòquio després d'haver-nos classificat i donar-ho tot allà, compartint la mateixa passió i amor per aquest esport, és el que es va veure reflectit aquell dia.

¿Ara com recordes aquell moment?

— Després del salt la vaig veure cridant amb els braços oberts, i això em va fer anar a abraçar-la i després sortir corrents. Van ser moltes emocions juntes en un sol moment. Jo encara no m'ho crec del tot, i em costa descriure la sensació. És un moment especial no només per a mi, sinó també per a moltes persones que es van veure identificades en aquell moment. L'esport fa que s'enforteixin aquests valors d'amistat, germanor i unió entre diferents persones perquè el mateix somni es faci realitat.

¿Has assimilat tot el que has aconseguit i que el teu nom sempre estarà en els llibres d'història?

— Encara no. En parlo com si fos una cosa normal, però estic molt contenta de poder ser part de tot el que s'ha aconseguit. No només he sigut jo, aquí hi ha un treball de molts anys i de moltes persones que han anat posant el seu granet de sorra per poder arribar aquí. M'han ajudat en tot, en els dies bons i dolents. Tot s'ha resumit en una medalla olímpica i en el rècord del món, que he fregat durant molts anys. L'any passat vaig anar creixent molt i la pandèmia em va frenar, i el 2019 ja veia que anava pel bon camí. Aquest any gairebé tot està sortint perfecte i només em falta guanyar a la Diamond League. Estic contenta perquè els objectius que m'he proposat es van complint. Soc una atleta jove i encara em queda molt per donar. Hem sabut arribar fins a aquest punt i estic contenta perquè estic disfrutant molt de tot el que faig.

¿Veus a prop, arribar a saltar els 16 metres?

— Sí, és el meu objectiu més important ara mateix. Ja he complert amb l'objectiu de guanyar la medalla olímpica, però ara sento que el meu potencial encara està en creixement i crec que puc saltar més lluny. Intento treballar cada dia per millorar, amb molta il·lusió, i espero que això em porti a saltar més enllà dels 16 metres. Em sento al 100% en tots els sentits i això em portarà a aconseguir el que vull.

Amb la medalla penjada, com recordes el missatge de Facebook que vas escriure a Iván Pedroso per poder entrenar-te?

— Aquell moment a Facebook va ser l'abans i el després de la meva vida. No m'hauria imaginat mai que des d'aleshores, el 2015, passaria tot el que ha passat. Ell em va respondre que ja em coneixia, i a partir d'aquell moment vam connectar i vam començar a treballar junts. Han passat tantes coses en cinc anys... Hem aconseguit un campionat panamericà, quatre medalles mundials d'or, la medalla de plata a Rio i la d'or a Tòquio. Conèixer l'Iván és el millor que m'ha passat a la vida, no només com a entrenador. Aquesta medalla és més del 50% seva. Si penso en el passat, no m'hauria imaginat que en tan poc temps hauríem aconseguit tot això. Sé que encara ens queda molt per donar i aconseguir. Espero que aquesta unió com a equip segueixi avançant i ens doni moltes alegries a tothom que se sent identificat amb nosaltres.

Ets una dona que sempre s'ha significat en les lluites socials: política, drets LGTBI, paper de la dona a l'esport... ¿Aquesta medalla encara et dona més poder i legitima més el teu discurs?

— Sempre he sigut molt oberta amb el que crec que és just o injust. Els drets han d'estar per sobre de tot i s'han de respectar sempre. Ser pionera a la vida et fa tenir més força per impulsar els altres a seguir lluitant i a no tenir por. Sempre has de pensar que pots aconseguir el que et proposis i desitges des de la passió i l'amor. Has de lluitar pels teus somnis i anhels. Des de la meva fundació, vull ajudar la gent que vol aconseguir els seus somnis i alçar la veu. Ser la primera atleta femenina a aconseguir una medalla olímpica per al Barça ha de servir perquè la gent vegi que les dones tenim poder per aconseguir el que ens proposem i per realçar el valor de l'esport femení en qualsevol circumstància.