Sempre he defensat que el periodisme ha de ser més incisiu i exigent amb els propis, amb els que consideres teus, que no pas amb els altres. Aplicat al periodisme esportiu, per tant, al futbol, per tant, al Barça, que dirien els amics de La Sotana, en el meu cas es tracta de fiscalitzar més i millor el Barça que no pas buscar a fora. Primer, aplicar l’exigència als nostres; després, buscar a fora. És una màxima per evitar, precisament, que el sentiment preferent cap a un equip desvirtuï l’exercici professional. Fugir del periodisme de bufanda, vaja.
"Això és molt típic dels catalans", acostumen a dir els crítics amb aquesta manera de fer. "Fustigar-nos en lloc de perseguir els enemics", afegeixen rabiüts. Doncs no sé si és una manera de fer molt nostrada i així ens va com a país, però fiscalitzar –amb rigor, sense exageracions– el que tenim al nostre voltant és la condició indispensable per tenir una societat avançada, amb plenes garanties. I si els nostres ho fan bé, llavors llancem-nos contra els altres amb tot.
A què ve tot això, us deveu preguntar. A raó de les declaracions de Xavi arremetent contra la premsa. El de Terrassa va estar poc encertat, reclamant un altre entorn, menys crític, perquè segons ell el soroll de sabres de la premsa afecta els seus futbolistes. Està clar que hi ha mal periodisme. Hi ha articles amb molt mala bava. Hi ha massa opinió i poca informació –que sempre és més cara– i el directe aboca a vociferar bajanades en alguns casos extrems. Però aquesta mala praxi no impedeix que la crítica i l’exigència cap al Barça sigui imprescindible. I aquí Xavi no hi hauria d’entrar per justificar-se. El periodisme de bufanda no és periodisme. És propaganda. No pots demanar que la premsa amagui cadàvers sota l’estora, ni que remi sempre a favor perquè es deu a uns colors.
És molt habitual que una de les crítiques a la professió per part dels seguidors més fanàtics sigui el clàssic "No sou barcelonistes". Oi tant que se’n pot ser. De fet, els periodistes no haurien d’amagar les seves preferències, haurien de ser transparents amb això. Però primer han de ser periodistes, i si una cosa entra en conflicte amb això, ha de primar sempre l'interès professional. Si tens una exclusiva sobre corrupció que pot acabar fent desaparèixer el Barça, què faries? Mal que pesi, publicar-la. La culpa no és del periodista, sinó del corrupte.
Xavi té gent molt vàlida al seu voltant que li ha de fer entendre que el periodisme ha de ser crític, sempre que sigui rigorós i no vulgui arrasar-ho tot. A l’equip li fa més mal el gest de Lewandoswki negant la mà a Lamine Yamal –el polonès sempre ha cuidat l’extrem, s’ha de dir tot– que 25 articles de premsa crítics.