La perillosa fascinació per l’Everest

Cap D’esportsAquest mateix cap de setmana de la fita de Kilian Jornet, tres alpinistes han mort a l’Everest. Les autoritats del Nepal estan preocupades perquè el canvi climàtic cada cop fa més imprevisible l’ascens al cim. De fet, el britànic Tim Mosedale ha confirmat que, segurament per culpa del terratrèmol del 2015, el famós Graó de Hillary -un mur de 12 metres a prop del cim- ha desaparegut, i s’ha reobert el debat sobre si el canvi climàtic, amb les seves alteracions del ritme de nevades i gelades, hi té res a veure.

Des que ha començat la temporada les expedicions de rescat s’han multiplicat per dos i han mort cinc alpinistes estrangers, el mateix nombre que el 2016. Sí, hi ha un segon perill: la demanda. Aquest any s’han donat més de mil permisos per pujar el cim, i quan el clima permet atacar es fan cues. En aquests moments 120 alpinistes -un d’ells Ferran Latorre, que busca ser el primer català a coronar els 14 vuitmils- fan cua al vessant nepalès. I 80 al costat tibetà, que controlen les autoritats xineses.

Els xerpes han arribat a fer vaga per conscienciar sobre la comercialització de l’Everest i els perills que comporta, ja que en tres anys han mort més xerpes que en els 30 anys anteriors. Algunes empreses cobren fins a 10.000 euros per portar un turista al camp base i gairebé pujar-lo al cim. “L’Everest s’ha convertit en un negoci”, denuncia l’italià Reinhold Messner, el primer a pujar-hi sense oxigen i a fer-ho en solitari. ¿On queda la fita de Kilian Jornet, doncs? Segurament és una gesta com la de Messner: dels que ho fan perquè volen i poden, entenent-ho com una experiència individual, un repte, un estil de vida. El problema serà tots els que veuen Jornet i volen comprar, amb diners, les seves experiències. Els que volen imitar-lo sense estar preparats. Quan Messner feia cims no imaginava que gent amb diners jugarien a copiar-lo, i que farien més mal que bé. La major part de nosaltres hauríem de disfrutar amb els seus relats i veure l’Everest des de lluny, acceptant qui som i sense voler-nos assemblar a Messner i Jornet dues setmanes cada any per penjar les fotos a la xarxa.