L'exjugador de tenis que vol dominar el món del futbol amb el PSG

BarcelonaSer pescador de perles era una feina molt dura. Dos cops cada any, dalt de les embarcacions típiques del golf Pèrsic, els dhow, els pescadors del port de Doha, sortien per passar unes quantes setmanes fora de casa buscant perles. Immersions a més de 40 metres de profunditat, de vegades, lligats amb una corda per si alguna cosa no anava bé. Era una feina tradicional, que passava de generació en generació. Però els anys 30 i 40, el negoci va començar a patir quan els japonesos van crear les primeres granges d’ostres. Qatar, aquest petit emirat controlat pels britànics, era un port petit a la desembocadura d’un riu, creant un entorn natural ideal per a les perles. Però després d’anys buscant-ne, cada cop calia anar més lluny, més al fons, a canvi de pocs diners. Per sort per als qatarians, es va descobrir petroli. I tot va canviar. Així, el pare de Nasser al-Khelaifi no va haver de patir pels seus fills. Ell va ser l'últim membre de la nissaga a baixar a buscar perles.

Nasser al-Khelaifi (Doha, 1973) viu envoltat d'un cert misteri. No defuig parlar amb la premsa però prefereix delegar en el seu equip. I, quan parla, decideix ell els temes de conversa. I gairebé sempre, és sobre el PSG, el club que presideix. De les seves arrels no en diu gaire cosa. Parlant amb el periodista Stéphane Colineu de Le Journal du Dimanche, va explicar: "Vinc d’una família normal, tinc quatre germans i una germana. El meu pare treballava al port". Poca cosa més. A Doha, la seva branca familiar era famosa per buscar perles. Ara un dels seus fills viu com un reietó, com si fos part de la família reial de Qatar, la que ha convertit en un gegant aquest petit estat comprant bancs, edificis, deute i clubs de futbol per mig planeta. "No, ell no és de la casa reial, però ho deu tot a l’emir", explica Colineu, que afegeix que a Doha molta gent només acceptava parlar sobre el dirigent si abans s’assegurava que Al-Kehlaifi havia autoritzat la presència del periodista al país. "No descansa mai. Diuen que té tres o quatre telèfons que no paren mai de sonar. I és cert que sempre és a tot arreu, volant entre Miami, on té una de les seves seus el grup BeIN, París i Doha, on viu la seva dona i els quatre fills", afegeix. Si moltes persones gaudeixen de la vida un cop es fan riques, Nasser al-Kehlaifi no. "És ambiciós i treballador", diuen a París. De fet, a les oficines del PSG el coneixen com a Robocop, perquè no descansa mai.

De les pistes de tenis als estadis de futbol

La seva història, de fet, és la del seu país. Un cop Qatar es va independitzar dels britànics el 1971, la família reial, els Al-Thani, van començar a canviar la cara del país aprofitant el petroli. La idea era no haver de dependre mai més de ningú. Tot al contrari. De port utilitzat pels europeus, Doha va passar a ser la capital d’un actor de primera fila internacional, signant tractats amb potències, desafiant els seus veïns saudites i utilitzant l’esport per reforçar el seu paper global. Acusat per diferents organitzacions de no respectar els drets humans, sobretot dels treballadors immigrants, els ciutadans de Qatar donen suport a la seva casa reial perquè no els falta de res. Aquelles nissagues que abans vivien fent d’estibadors o buscant perles, ara per llei tenen bona educació, sanitat i recursos. Va ser així com els Al-Khelaifi van poder portar els fills a escoles correctes. I també els van apuntar a fer esports. Estaven destinats a ser una família més, amb un nivell de vida prou alt, però un dels fills, en Nasser, era realment bo jugant a tenis. El club de tenis de Doha, doncs, el va començar a cuidar fent-li fitxa federativa el 1984. I va acabar fent de parella als entrenaments del príncep hereu Tamim bin Hamad al-Thani, l’actual emir. "Sense el tenis no hauria arribat fins aquí", ha admès el mateix president del PSG, que va defensar la bandera de Qatar a la Copa Davis fent parella amb el príncep hereu. Nasser al-Khelaifi va ser professional del 1992 al 2002 i va arribar a la posició 995 del rànquing de l’ATP de tenis, amb 28 victòries i 73 derrotes en els partits que va jugar al circuit professional. La seva relació amb França, de fet, neix llavors, perquè el seu entrenador era d’aquest país, André Masse. Al-Khelaifi passaria llargues temporades a Niça entrenant-se i aprenent el francès. Poc s'imaginava llavors que hi tornaria per la porta gran.

Quan el 2002 es va retirar ja tenia un diploma d’economia a la Universitat de Doha. Aquells anys els va destinar a continuar formant-se en el món del dret esportiu i els negocis, creant una empresa de drets televisius relacionats amb els esports amb dos socis francesos que no va acabar del tot bé. Socis d’Al-Jazeera, els propietaris de l’empresa no es van entendre en un divorci empresarial que acabaria als jutjats. Al-Khelaifi semblava tenir més ambició que els seus socis, "que consideraven que en Nasser era un bon amic però un mal company en aventures empresarials, perquè sempre en volia més", diu Colineu.

La gran oportunitat d’Al-Khelaifi arribaria el 2005, quan el govern qatarià va crear la Qatar Investment Authority, el fons sobirà d’inversions destinat a invertir els diners per reforçar el paper global del país. I una de les branques d’aquest fons era Qatar Sports Investments, amb una estructura destinada als esports. Era l’empresa que tancaria un acord per patrocinar la samarreta del Barça el 2010, per exemple. Al-Khelaifi va ser l'elegit per dirigir aquest projecte gràcies a la confiança de la casa reial. No era una aposta qualsevol. Qatar volia organitzar el Mundial de futbol (i se’n va sortir, perquè així serà el 2022) i volia crear una xarxa de canals de televisió centrats en els esports, el grup BeIN Media, presidit, esclar, per Al-Khelaifi des de l'any 2014. Res era improvisat. Qatar tenia un pla i l’executava de mica en mica comprant drets televisius, creant canals i organitzant esdeveniments.

La seva bona feina i els contactes que va anar fent van convertir Al-Khelaifi en la persona ideal per posar-se al capdavant del PSG quan els diners àrabs van arribar a la capital francesa. El 23 de novembre del 2010, al Palau de l'Elisi de París, es va viure una reunió amb el llavors president francès, Nicolas Sarkozy; el príncep Tamin bin Hamad al-Thani, i el llavors president de la UEFA, Michel Platini. Sarkozy va proposar a Al-Thani invertir en el PSG, club llavors en crisi, i Al-Thani va demanar el suport de Platini en la cursa per organitzar el Mundial del 2022. Platini, que inicialment donava suport a la proposta per organitzar el Mundial als Estats Units, va votar a favor de la candidatura de Qatar. I aquest estat va comprar el PSG, com volia Sarkozy, l'estiu del 2011, i hi va posar al capdavant Al-Khelaifi. El procés de selecció de Qatar com a seu del Mundial del 2022, per cert, seria l'origen d'una investigació de la justícia nord-americana que va canviar per sempre més la FIFA, perquè va qüestionar la seva manera d'escollir seus del Mundial i com lluitava contra la corrupció.

L'ombra de la sospita

Un cop va arribar a París, Al-Khelaifi es va començar a reunir amb periodistes, polítics i empresaris. Va traçar plans per canviar la imatge del club, per convertir-lo en un gegant. Si durant molts anys als mateixos barris de París els joves preferien l’Olympique de Marsella, en pocs anys el PSG va crear una nova imatge global amb acords amb Michael Jordan i empreses de moda i fitxant futbolistes mediàtics, d’Ibrahimovic a Neymar. Inicialment, Al-Khelaifi residia a l’Hotel Park Hyatt, com si no volgués oblidar que la llar era a Doha. Però al final va comprar un palauet a la Rue de la Paix. En menys de dos anys el PSG va passar d'estar a punt de fer fallida econòmica a guanyar la Lliga gairebé cada temporada. Fa pocs mesos, de fet, el PSG va arribar per primer cop a la final de la Champions, la gran ambició de la directiva. Coses de la vida, va perdre amb el Bayern amb Coman, un noi que havia crescut a París seguint el PSG, amb els alemanys. "Al-Khelaifi no pararà fins a fer del PSG el millor club d’Europa. Així satisfà els parisencs, que sempre volen ser els millors. I, de passada, connecta amb la seva manera de ser, perquè vol guanyar sempre", diu el periodista parisenc Nicholas Jucha. I per continuar creixent, el PSG pispa estrelles a clubs com el Barça mentre planifica tenir un estadi més gran. "L'estadi del Barça és el doble de gran. Representem París, ens cal un estadi més gran", sol dir Al-Khelaifi. El problema és que el Parc dels Prínceps està catalogat com a monument i no es pot remodelar. "No és una casualitat que ara vulgui Messi. Fitxar-lo seria un cop d’imatge increïble, un nou pas endavant. La idea és que el club guanyi diners sol, sense haver de necessitar els fons àrabs, i guanyar la Champions, esclar", defensa Jucha. I, per fer-ho, si cal juga al límit del reglament. O el trenca.

De moment, Al-Khelaifi se n'ha sortit prou bé de les investigacions de la UEFA sobre els números del club, perquè el PSG va ser investigat per no respectar les normatives del futbol europeu. A París, més d’un considera que ha sigut clau l’ascens del qatarià dins l’ECA, l’organització de clubs europeus, i la UEFA. "Domina l’art dels despatxos molt bé. Sap jugar bé les cartes", admet Jucha. De fet, va ser investigat per corrupció per haver cedit una vil·la de luxe al número 2 de la FIFA, Jérôme Valcke, quan es negociava la venda dels drets televisius dels pròxims Mundials. Va ser absolt.

Al-Khelaifi també és un bon seductor. Inicialment va topar amb el rebuig dels altres clubs francesos quan el PSG va passar a mans qatarianes, però amb el temps es va guanyar la confiança de la major part dels presidents de clubs francesos negociant bons acords televisius per a tots, sabent que el PSG tenia altres fonts d’ingressos. Conscient de la importància dels detalls, ha fet de la llotja del Parc dels Prínceps un lloc de trobada per fer-hi negocis, gràcies a la gestió del seu cap de gabinet, Adel Aref. Un exàrbitre de tenis a qui coneix de fa dècades. Però quan demostra el seu tacte és amb els jugadors, als quals sap tractar. Quan li demanen un favor, el compleix, com sap l’argentí Javier Pastore, que li va demanar ajuda per a una família argentina atrapada per un incident diplomàtic a Doha. A Éric Abidal el va visitar personalment a Barcelona quan va ser operat, perquè el coneixia. Per fitxar Neymar es va reunir més de vint cops amb el pare agafant vols, responent trucades. Del brasiler diu que "és com un fill", tot i que com sol passar en aquesta mena de relacions, no sempre s'han entès. Ara, quan un jugador s’equivoca, la paga. L'ivorià Serge Aurier, enxampat insultant el cos tècnic, gairebé va plorar després d’una reunió en privat amb el president. "No és bo tenir-lo com a enemic", diuen a París. I ara considera el Barça un enemic. La derrota per 6-1 a la Champions, de fet, va ser el seu pitjor moment com a president del club.

Pendent del Barça

Al-Khelaifi sap que ara tindrà una gran oportunitat per desfer-se del Barça, el club al qual vol derrotar perquè, en part, l'admira. Al dirigent no li va agradar ni la decisió del club de prescindir de Qatar Airways com a patrocinador ni l'intent de pispar-li jugadors com Marquinhos, Verratti i Thiago Silva. Així que s'ha dedicat a pescar a Barcelona quan pot, amb joves com Xavi Simons i Neymar, esclar. I trucant a la porta de Messi, mentre manté una doble vida. La de Doha i la de fora. Quan és a París no para, amb reunions amb la UEFA, amb patrocinadors... amb qui sigui. A Doha, en canvi, es relaxa una mica per veure la família i estar pendent d’altres càrrecs, com la vicepresidència de la Federació de Tenis asiàtica. 

Si, Al-Khelaifi no oblida la seva passió pel tenis. Actualment presideix les federacions de tenis, bàdminton i esquaix de Qatar, té càrrec al Comitè Olímpic del país i treballa al comitè organitzador del Mundial del 2022. I, malgrat tot, un cop per setmana es deixa veure per les instal·lacions del club Lagardère Paris Racing, on també cita les persones amb qui vol tancar negocis, entre partit i partit. Quan és a casa, passa pel club del qual continua sent soci, el club de tenisr de Doha, on s’han pogut veure jugadors com Nadal i Djokovic intercanviant cops amb ell, quan hi ha el torneig local. Jugadors que l’anomenen Nasser, com un bon amic. El fill del pescador de perles sempre s’han sabut envoltar de gent que li permeti obrir noves portes. Però el somni de guanyar la Champions, encara no l’ha aconseguit. I, de moment, aconseguir Messi tampoc.