Pere Pons: “L’essència és innegociable, no podem perdre el nostre cor”

RiudarenesLluint galons a l’elit amb el club de la seva vida, Pere Pons (Sant Martí Vell, 1993) va posar-se la samarreta del Girona en edat d'aleví, i va construir una d’aquelles històries d’amor que semblen irrompibles. Acumula 166 partits des del seu debut amb el primer equip el 2012, un registre que a la plantilla només supera Eloi Amagat (191).

Què sent després d'haver aconseguit jugar a Primera vestint els colors del Girona?

M’enorgulleix plenament; tots els que no havíem tingut l’oportunitat de competir a l’elit estem fent realitat els nostres desitjos. La major part de la plantilla feia molts anys que treballava per arribar-hi i, fins i tot, alguns hem patit les males experiències de quedar-nos-en a les portes en diverses ocasions, fet que encara li dona més valor. El Girona és part de nosaltres, i això fa que sentimentalment ens ompli més que haver aconseguit l’èxit amb qualsevol altre club.

Sou un mirall per a tots aquells nois i noies del futbol formatiu.

Tothom veu que s’estan fent les coses immensament bé, des de la base i el juvenil fins al Girona C i el Peralada. Des d’aquí només els podem animar a persistir; s’ha comprovat que amb esforç es pot arribar al primer equip. Jo era petit i ja somiava com ara ho fan ells, i afortunadament he tingut el privilegi d'aconseguir-ho. L’entitat gaudeix d’un estat de salut òptim perquè les noves generacions ho aprofitin.

Vostè és dels que encara es freguen els ulls quan miren la classificació?

Totalment: no seré jo qui digui que ho veia clar. Al contrari, creia que ens costaria molt més a causa de la nostra inexperiència i un sistema de joc que no sabíem com s’adaptaria a l’elit. Podem dir que ens ha sortit rodó; n'estem feliçment sorpresos.

La fam ha elevat el llistó a cotes elevadíssimes.

L’ambició ens ha fet arribar on som avui, però no teníem cap altra solució: cada cap de setmana partíem com l’equip petit i amb el rival com a favorit. Tot i això, no hem deixat mai de competir. Som un bloc feixuc que sap desgastar; no gaudim de gaires estrelles però estem fent una temporada espectacular.

Competir a Europa seria el just reconeixement al gran rendiment col·lectiu?

De llarg, és el premi gros. Hem de ser ambiciosos i pensar en màxims; arribats a aquest punt, res seria millor que guanyar-nos el dret a tenir una plaça europea. Si continuem treballant de la mateixa manera, mantenim els peus a terra i no ens creiem més del que som, per què no? El calendari diu que els desplaçaments que queden seran durs, però hem demostrat poder puntuar en tots els camps i a Montilivi, malgrat que mai serà senzill, estem forts i encara han de passar rivals de la part baixa. Confio molt en aquest equip.

Sempre amb el bloc dels 8-9 herois que van aconseguir l’ascens.

No és gaire habitual trobar casos així; només recordo l’Eibar. Aquesta és una de les claus perquè, com que no havíem jugat mai, tenim una il·lusió extra respecte als altres. Per no parlar de si, a més a més, l’hem aconseguit apujar nosaltres. També hem de comptar la bona inèrcia que arrosseguem i haver encertat en les incorporacions; el club ha sigut intel·ligent de traçar aquest full de ruta. Per això ens va tan bé.

Com s’hi troba, entre els millors?

Molt còmode; jugar amb aquells que coneixes és un punt a favor, ja sigui l’Àlex Granell, el Borja García o el Portu. Gaudim de la continuïtat per part de l’entrenador, s’uneixen molts factors. Els resultats, òbviament, ajuden.

L’exigència ha augmentat considerablement.

Hi ha molta qualitat a l’elit; especialment he notat aquella punta de velocitat addicional respecte al curs passat. Aquí és on cadascú aporta el millor de si mateix per poder fer un pas endavant, i veure que tot surt com pretens fa que encara vulguis més.

Machín ha destacat la seva millora en les conduccions ofensives, com el dia de la històrica remuntada al Madrid.

La confiança fa que em pugui deixar anar i provar coses noves. Ara els rivals es tanquen més que al principi i ens cedeixen la possessió de la pilota, fet que provoca més associacions. Quan aquestes surten, apareixen els espais. A Segona hi ha un futbol més intens i de segones jugades però a l’elit, els pivots tenim protagonisme ofensiu. Tracto d’aprofitar les meves virtuts i intentar no mostrar gaire els meus defectes.

Diumenge (20.45 h, Movistar Partidazo) es tornen a veure les cares. Quines sensacions té?

Junt amb el Camp Nou, és l’estadi on un vol jugar quan és petit. No hi he sigut mai, ni com a espectador. Tot serà nou; m’han dit que impacta moltíssim a causa de la seva verticalitat. Arribem en un gran moment i amb prou coixí per creure que podem sortir amb tres punts més. Intentarem fer el nostre joc; hi tenim poc a perdre i molt a guanyar.

On no arribin les cames, arribarà el cor?

Físicament estem molt ben treballats, però el caràcter és la base de tot. Competim amb el sentiment de l’orgull gironí. Si veus un company treballar, treballes amb i per ell. Si l’altre fa una cursa, tu la fas amb ell. Ens ajudem, som solidaris. L’essència és innegociable, no podem perdre el nostre cor.