Perdó, però el derbi no ha tornat

Davant l’allau d’opinions que, després de dos partits consecutius, asseguren que “el derbi ha tornat”, jo sostinc que el derbi no ha tornat perquè, senzillament, no havia marxat mai. El derbi, tant per a l’espanyolisme com per al barcelonisme recalcitrant, no és un resultat al final del partit sinó un estat d’ànim que es viu durant tot aquell dia -estranya barreja d’il·lusió i por al ridícul-, que s’encrespa durant el partit i que, un cop acabat, produeix tres efectes possibles: o l’excitació de l’eufòria o el respirar fondo d’alleujament o la necessitat d’una aspirina perquè, del disgust, et fa mal tot.

Avui, en la tornada de Copa, pot passar qualsevol cosa. El futbol ens ha donat, a uns i altres, tants exemples de girs argumentals que, d’entrada, cal no descartar res. Com més ben encarat ho tingui el Barça, més gran pot ser la proesa espanyolista. Però més enllà del que passa al camp, on cadascú utilitza les armes que considera més útils, el derbi de cada dia, el de la convivència en una ciutat, també comporta un soroll amb puntes d’excitació. Per exemple: que els mitjans de Barcelona dediquen molt més espai, temps i atenció al Barça que a l’Espanyol és una dada objectivable; que l’eslògan de la “meravellosa minoria” no se l’ha inventat Piqué sinó una agència pagada pel club és una altra veritat irrefutable. I què? La rivalitat ben entesa té el seu encant.

Aquest diari segurament no ens tornarà a encarar amb en Xavier Fina, amb dues columnes de bandera d’entrada i de sortida de la doble pàgina, fins al 8 de maig. Fins aleshores, el suflé que ara tenim al forn a 220 graus haurà anat baixant de mica en mica. Confio, pel bé de tots, que llavors, en la penúltima jornada, l’Espanyol no necessiti els punts del Camp Nou per quedar-se a Primera, ni al Barça li calguin els tres punts, sí o sí, per tornar a guanyar el títol. I, si es dóna algun dels dos escenaris, serà sa que les aficions esperonin els seus jugadors perquè un club li faci la guitza a l’altre. És la gràcia del joc.