El 26 d'abril del 2011 va ser el primer dia que va semblar que Pep Guardiola perdia els papers. Fart de les insinuacions del tècnic del Reial Madrid, en la roda de premsa prèvia a l'anada de les semifinals de la Champions Guardiola va aparèixer a la sala de premsa del Santiago Bernabéu i va deixar anar la frase que passarà a la història dels clàssics: "En aquesta sala [Mourinho] és el puto amo, el puto jefe. Ell ja ha guanyat. Ha guanyat durant tot l'any. Li regalo la seva Champions particular fora del camp". ¿Però realment el mestre de les sales de premsa és Mourinho? Diversos experts consultats per aquest diari consideren -després d'analitzar els mateixos vídeos- que l'autèntic amo en aquest context és Guardiola i que un dels dies en què ho va posar més en evidència va ser aquell 26 d'abril al Bernabéu.
Joan Roma, psicòleg i filòsof, explica que amb aquella roda de premsa "Guardiola es va convertir en una enemic temible i eficaç; el bon noi també pot mossegar sense perdre les formes, com fan en les arts marcials aprofitant l'envestida de l'adversari". Lluís Pastor, expert en comunicació i professor universitari, considera que hi ha un Guardiola a les rodes de premsa i un altre a fora. "La tensió que li genera el control del seu discurs verbal provoca que el seu cos busqui vies d'escapament, en aquest cas tocar-se el nas, les orelles, les galtes..." Per Pastor, la prova n'és que el dia de la roda de premsa del "puto amo" no ho va necessitar: "Durant aquells minuts no va tenir necessitat de tocar-se la cara perquè la seva energia ja tenia un conducte discursiu per ser canalitzada".
Joan Roma defineix el tècnic del Barça com una barreja "d'intensitat, emoció, humilitat, convicció, persistència, esforç i autenticitat" que, juntament amb l'èxit, l'ha convertit en una figura idolatrada que destaca sobre la malfiança que generen els polítics i banquers. "La identificació és tan forta amb els seguidors que ha fet oblidar que Guardiola ha venut la seva imatge a un representant de les forces odiades del moment: un banc. És comercialitzable tanta virtut?
Àlex Rovira: "El lideratge del Pep és la suma de sis intel·ligències"
Intel·ligència emocional i social (voler)
El lideratge és la suma d'intel·ligències. La primera, l'emocional, la té des de la introspecció i l'empatia. I li serveix a les rodes de premsa quan ha de contenir-se, però també quan ja no pot més i ha de respondre a Mourinho amb certa premeditació després d'aguantar molt.
Intel·ligència lògica i racional (saber)
És una persona molt preparada, però no només com a entrenador de futbol, sinó perquè es nota que és un home culte i llegit. Té una dialèctica fluida, argumenta bé, indueix bé, dedueix bé, construeix bé els sil·logismes i ho fa des d'una gran serenitat. L'escoltes i t'adones que és una persona intel·ligent.
Intel·ligència pràctica (poder)
Es manifesta quan diu: "Ara ja sé que guanyarem, ho sé, en tinc la certesa", perquè ha vist quin és el punt feble del rival, i quines fortaleses té. És evident perquè guanya sovint, i moltes vegades guanya per golejada.
Intel·ligència creativa (crear)
Té clara l'estructura de l'equip, té clars els plantejaments estratègics i tàctics.
Intel·ligència moral (llegar)
Guardiola dóna transcendència al que fa, però des de la integritat. Ell fa un treball deliberat d'humilitat i de contenció per evitar l'eufòria. Tot l'equip té clar que principal factor del fracàs pot ser l'èxit.
Intel·ligència espiritual (preservar)
Té a veure amb l'habilitat de crear uns valors que ens transcendeixin. Guardiola estima profundament la seva feina, l'adora i l'apassiona. Aquesta és la clau.
Lluís Pastor: "Transmet energia i passió amb una gran gestualitat"
Passió i energia
Guardiola és un apassionat de la seva feina, i aquesta energia i convicció en el que fa ho transmet amb un gran entusiasme que desborda i es projecta amb la seva gestualitat: els braços i les mans reforcen el que diu, arronsa el front i obre molt els ulls.
Voluntat de control
Ell és el líder que vol controlar-ho tot, i considera que hi ha situacions en què no és bo mostrar-se obert i extravertit, com davant dels periodistes. Aquí apareix el Guardiola-tot-control, amb un discurs políticament correcte, amb una presència modulada i melodiosa. Tant de control en una persona apassionada fa que el seu cos busqui vies d'escapament: no para de tossir i de tocar-se la cara i el nas.
Per sobre de la melé
Guardiola se situa sempre per sobre del conflicte i busca vies de consens, cosa que li dóna un perfil poc habitual en el futbol, i fins i tot en la política. Podria ser president d'un club o d'un país. Fins i tot quan va respondre a Mourinho ho va fer amb un elogi: "Puto amo".
Seducció
És un seductor, ho sap i li agrada, i no té vergonya de fer-ho en públic: també se sent una mica especial.
Solemnitat
Guardiola, com Obama, no riu, somriu, que és la manera educada de ser solemne i cordial. No té una gran fluïdesa però fa frases profundes que superen el dia a dia del futbol. Parla de valors i repeteix paraules que usen el líders institucionals: esforç, humilitat i talent.
Joan Roma: "Sap que és un model i per això aquesta contenció"
Equilibri
Sembla que Guardiola està en un moment de maduresa vital en què hi ha inclosa l'esfera professional, que és la que es mostra públicament. Difícilment mostraria aquesta maduresa i equilibri a les rodes de premsa sense l'equilibri en els altres àmbits: "Sóc amic dels meus amics, fill dels meus pares, company de la meva companya". Està declarant la fermesa dels seus vincles, que li permeten estar en una etapa dedicada a ser productiu.
Model
Se sap percebut pels altres com un model a seguir, ja que ell mateix va tenir models que va admirar i va voler imitar. Sap que és un model per als seus jugadors, a més de mestre, i per a tanta gent que l'idealitza i el santifica. El seu capteniment públic, o contenció, obeeix a una manera de ser però també a la consciència d'aquest rol de referent moral i cívic que li demana la societat. Fer aquesta contenció requereix una gran capacitat de processar internament les emocions com la ira, la ràbia o l'eufòria.
Escollit
En Pep té la sensació de destí i d'haver estat assenyalat des de molt jove per fer el que fa. Quan ell diu que és "l'escollit" ho fa per treure's mèrits, però és conscient d'aquesta projecció massiva.
Fa un paper
Sap distingir entre persona i rol. Ve a dir: "Sé on i quan he d'exercir el meu paper perquè tinc una tasca molt clara i la resta no toca". Per això sempre dóna la sensació d'estar al seu lloc.
Robert Rodergas: "No dubta, dóna el titular i dosifica la vehemència"
Notorietat i persuasió
L'expressió d'un líder ha de tenir, com tota comunicació que vulgui convèncer, notorietat i persuasió. La publicitat ho intenta en cada anunci, i el Pep sap combinar-les amb molt de compte i amb el to adequat en cada situació. Guardiola és tan bon entrenador com comunicador. Un exemple de la seva habilitat oratòria és el dia que va rebre la medalla del Parlament, en què va insistir que no volia ser considerat un exemple al mateix temps que repetia els valors de la il·lusió, la vocació de treball, el "llevar-se d'hora": són trets imprescindibles per assolir l'excel·lència en qualsevol repte professional. És la retòrica de la notorietat amb persuasió.
Respostes segures
A les sales de premsa ha de respondre a preguntes dels periodistes que sovint no porten una intenció ingènua. Ell hi respon amb tres components bàsic d'un bon orador davant els mitjans: sense dubtes ni inconcrecions que demostrin inseguretat, inclou un titular a disposició del periodisme i dosifica la vehemència amb expressions més o menys contundents segons la pregunta i el tema.
Llenguatge publicitari
Quan ens anuncia la grandesa del club, l'orgull de ser-ne membre, la bondat dels seus jugadors, la projecció internacional de les victòries, s'acosta al llenguatge publicitari. Ho fa sempre amb una explícita modèstia però repeteix amb una insistència pròpia de les accions publicitàries. Cal tanta reiteració? Ell creu que sí.