Les finals de la Copa del Món d'esquí: un peatge de 25 milions

Soldeu-el TarterEl somni d’acollir unes finals de la Copa del Món d’esquí a Soldeu-El Tarter va començar amb el canvi de segle. Andorra tenia unes bones instal·lacions per a l’esquí, però tenia penjada l’etiqueta de ser un destí només per a principiants. Els gestors de l’estació van pensar que la millor manera de treure’s la llufa era a través de les competicions internacionals: si el Principat d’Andorra podia acollir les grans proves del calendari, també podria aspirar a tenir els millors clients. Dues dècades després, el somni s’ha fet realitat. Ara bé, no ha sigut un recorregut senzill ni, per descomptat, gratuït. Deixant de banda les inversions fetes en els últims vint anys, aquesta Copa del Món ha costat a l’estació uns 30 milions d’euros: quatre per a l’organització de la prova i més de 25 per una obra d’enginyeria que cobreix part del riu Valira i que serveix per allargar una de les pistes de competició. Un requisit de la Federació Internacional d’Esquí (FIS).

Des de l’estació andorrana asseguren que era una “aspiració històrica”, però, com reconeix Robert Blanch, director executiu del comitè organitzador de les finals, “difícilment s’hauria fet sense aquest motiu”. Tot plegat es comença a cuinar el 2012, l’any que Soldeu-El Tarter acull una prova de la Copa del Món femenina. La pista Avet, una de les dues de competició, tenia una arribada molt curta per la proximitat del riu. Això provocava que les esquiadores tinguessin poc espai per frenar. “Teníem al cap fer una prova de la competició masculina, i ja ens van dir que aquell era un punt crític”.

La solució passava per allargar la pista cobrint el riu. Ensisa, la societat que gestiona l’estació de Soldeu-El Tarter -englobada en el complex esquiable de Grandvalira- va decidir tirar pel dret i presentar un projecte gairebé faraònic que consistia en construir una plataforma de 120 metres de llargada que cobria el riu, allargava la pista i construïa, a més, un aparcament subterrani i un vial d’accés. Només hi havia dos problemes, i no pas petits: es tractava d’una inversió milionària i la reforma topava amb la normativa mediambiental.

El projecte, però, no es va executar de seguida, bàsicament per precaució. Ensisa va acordar que només es faria en el cas que l’estació guanyés l’adjudicació de les finals de la Copa del Món. “La FIS ens va fer confiança, i això és molt destacable”, insisteix Blanc. El 2015 Soldeu-El Tarter derrotava les candidatures de les estacions de Meribel (França) i Lenzerheide (Suïssa). Poc després el govern andorrà declarava la zona d’interès públic i, amb un projecte que havia de quedar integrat al paisatge, les obres es tiraven endavant en un termini de 20 mesos per acabar-les. Una infraestructura pagada en la seva integritat per Ensisa, sense ajudes públiques, asseguren des de la societat explotadora. “Capital privat, un crèdit i cash flow ”, diuen.

“Un llegat de 20 anys”

Amb aquesta reforma l’estació andorrana es planta a les finals de la Copa del Món amb una fotografia poc habitual, ja que en la majoria dels casos hi ha dues pistes -una per a les proves tècniques i a l’altra per les de velocitat-, però una única arribada. A Soledu-El Tarter hi ha dues pistes i dues arribades diferents. Una circumstància que fa augmentar notablement el pressupost de la competició, que puja fins als quatre milions. Però que no era un fre per a l’ambició dels seus responsables, decidits a invertir en les millors proves internacionals per situar Andorra com un destí d’esquiadors de primer nivell. “És un llegat de 20 anys”, assegura Conrad Blanch, que afegeix que amb aquesta construcció s’ha “corregit un dèficit històric d’aparcaments” a la població de Soldeu, amb 450 noves places.

“Els grans projectes esportius provoquen inversions estratègiques”, remata el responsable del comitè organitzador. Grandvalira té el que volia, unes instal·lacions de primera línia i prestigi mundial. Fent el símil futbolístic: “Abans jugàvem una lliga nacional, ara estem a nivell Champions”, expliquen.