El pati del col·legi

BarcelonaCrec que mai he sigut tan feliç com quan em passava hores jugant a futbol al pati del col·legi. La mitja hora del matí amb l’entrepà a la mà, l’hora i mitja del migdia (menys els deu minuts per dinar) i tot el que la llum del dia ens deixés a partir de les cinc de la tarda. Soc de l’època en què no fèiem extraescolars i en què els mestres es quedaven fins a les vuit del vespre a l’escola. Els partits amb capitans que, després de jugar-se la primera elecció a parells o senars (aleshores en dèiem pares o nones ), anaven formant els seus equips amb un menyspreu força humiliant pels quatre o cinc últims triats. L’essència del meu futbol són aquests records. Res a veure amb Tebas o Roures (sí, ho reconec: estic una mica obsessionat). Però, paradoxalment, aquesta absurda decisió d’acabar la Lliga peti qui peti per salvar el que el president de la Lliga anomena indústria (sic) del futbol m’ha tornat alguna imatge d’aquell futbol essencial. Sense espectadors, sentint els crits d’entrenadors i jugadors, sense banderes, sense mosaics, sense pressió ambiental. Despullat de tot, queda el futbol: onze contra onze i una pilota que ha d’entrar a la porteria contrària. I el més lògic és que guanyi el millor, el que en tingui més ganes i a qui li quedin més forces. Per tot això soc optimista sobre la permanència de l’Espanyol.

Marc Roca, David López i Sergi Darder estan en forma i amb moral. La imatge de tots tres agafats per les espatlles abans de tornar al camp a la mitja part del partit de dimarts són una mostra de compromís i convenciment. I les cames els hi responen. Calleri es baralla per la pilota -i arrossega el que es troba pel camí- com si estigués jugant al carrer. Embarba i Cabrera han apujat el nivell de qualitat de l’equip. Llàstima de la lesió d’Erradeté, perquè ell ens fa semblar un equip gran. Queden nou jornades i encara haurem de patir molt. Però ja no s’ha de capgirar la lògica. Tot el contrari: veient l’equip i els rivals, si no hi ha alteracions externes, ens hauríem de salvar.

I en aquesta línia de normalitat, ens hem d’oblidar del que va passar a Getafe amb l’expulsió de Bernardo. Però costa molt. No per l’error de l’àrbitre, que és comprensible, sinó per la reiteració de l’error del VAR, del comitè de competició i del d’apel·lació. O són molt incompetents o tenen molt males intencions. Prefereixo que sigui la primera opció. Així algun dia s’equivocaran a favor nostre. Perquè aquesta temporada tenim un saldo d’errades amb molts números vermells.