Pasolini: Quan xutar una pilota era la cosa més bonica del món
BarcelonaEl darrer dia de la seva vida, Pasolini va menjar al seu restaurant preferit del barri de San Lorenzo. Més tard va agafar un jove proxeneta a prop de l’estació Termini. Hores més tard era mort a prop del mar.
Fa 40 anys, Itàlia perdia un dels seus grans poetes. La major part de la gent el recorda com a cineasta, escriptor o directament, mosca collonera, però era un poeta. Alberto Moravia, al seu funeral, li cridava a Itàlia que s’havia mort un poeta. I de poetes, no en neixen tants. 40 anys més tard, Itàlia encara espera algú tant crític, lúcid, atrevit.
Pasolini va intentar fer sempre allò que volia fer, ja des de els primers poemes en furlà. Va anar-se al llit amb homes atractius, va fer festes, va investigar els testaments. Va resar i va ser expulsat, tant de l’església catòlica com la comunista. I com feia el que sentia que calia fer, no podia estar-se quiet quan rodava una pilota. Pasolini va saber entendre el futbol com cal. En primer lloc, com una acció, un joc, un acte social. Li agradava tant jugar-lo que sempre organitzava partits. A l’estiu, en jugava amb un jove Fabio Capello. Abans de morir, va intentar fer les paus amb Bertolucci, amb qui s’havia barallat, jugant un amistós entre els equips de rodatge de ‘Novecento’ i “Saló o els 120 dies de Sodoma’. Diuen que Depardieu va fer de porter. I que Pasolini, emprenyat pel mal partit dels seus, va marxar del terreny de joc.
Pasolini preguntava als jugadors del seu club, el Bolonya, sobre el sexe i la moral de l’època. I els deixava en fora de joc. Es mossegava les ungles a una graderia. I reflexionava sobre l’estil de joc, creant els conceptes del futbol poètic i el prosaic segons la forma de jugar. El futbol va ser una de les múltiples passions d’un poeta que bàsicament, sentia passió per tot allò que fos popular i encara tingués un punt d’innocència, de picardia. Per això entenia el joc, per sobre de tot, com aquell partit a un descampat del barri. A les llotges dels estadis no hi va anar mai.
Anys més tard, Fabio Capello, qui havia conegut Pasolini als estius a la costa friülana, va escollir el mateix restaurant on havia dinat Pasolini abans de morir com el seu lloc predilecte quan entrenava a la Roma. Al restaurant encara el recorden parlant de futbol, com una persona dolça, de veu poètica, capaç de connectar amb el paleta que parla de futbol al bar. I escandalitzar al ric empresari que d’amagat, mirava els seus films en considerar morbós veure un pit o un penis. Quan era la cosa més bonica. El futbol també pot ser la cosa més bonica, quan hi ha una pilota pel mig. Amb corbates, es torna fosc.
