París era una festa
El Barça va trigar molt a visitar París. El primer partit del club a la capital francesa va ser l'11 de novembre del 1926, quan l'Espanyol, l'España de Barcelona i la selecció catalana, golejada el 1912 a l'estadi de Colombes per 7-0, ja ho havien fet.
El Barça es va fer pregar, potser per poder entrar-hi per la porta gran. Quan el 1926 va acceptar la invitació per jugar un amistós contra un combinat dels millors equips parisencs de l'època, el Red Star i l'Olympique, ho va fer convertit ja en un equip prou famós per ser rebut per una gentada a l'estació de tren d'Orsay, aquella preciosa estació que ara és un museu. Malgrat que Paulino Alcántara es va perdre aquell partit per lesió, els Samitier, Sagi i Sastre van ser rebuts com a grans estrelles per una ciutat que vivia una dècada esbojarrada. Convertida en una festa, com escriuria Hemingway més tard, el París dels anys 20 era una ciutat d'excessos que exercia una gran atracció sobre tots els catalans. Aquell triomf per 1-4 al ja desaparegut estadi Buffalo, davant de més de 20.000 espectadors, va esdevenir una fita per a l'esport català, i el Barça va ser rebut per una gentada de tornada a Barcelona.
L'expedició blaugrana va ser passejada amunt i avall en autobús per París pels organitzadors del partit. Els jugadors van dormir a l'Hotel Palace dels Camps Elisis i van ser entrevistats a les redaccions dels diaris L'auto i L'Echo des Sports . Els jugadors només van poder conèixer la famosa nit parisenca després de guanyar un partit jugat el dia en què França celebrava l'aniversari de l'armistici que posava punt final a la Primera Guerra Mundial. L'expedició blaugrana, de fet, va deixar flors a la tomba del soldat desconegut.
Aquell triomf per 1-4 va provocar l'eufòria de la premsa catalana. Segons El Mundo Deportivo , el Barça en tot moment va "dominar la situació, i va oferir al públic francès la més clara impressió de superioritat". I el diari L'Esport Català va anar més lluny i va afirmar: "Les freqüents victòries del Barcelona són una nova confirmació del que hem estat dient i repetint: la necessitat absoluta de refermar en els equips locals la representació genuïnament catalana, com a mitjà de propaganda esportiva i del crèdit esportiu de la nostra terra. S'ha dit mantes vegades que no té res a veure l'esport amb la pàtria. Això no obstant, ningú no pot negar que l'actual expandiment de l'esport està íntimament lligat amb el sentiment nacionalista que impera arreu. Altrament, i contra la preocupació que en alguns sectors sembla existir que aquest fenomen sigui exclusivament local, podríem retreure molts casos per demostrar que totes les nacions cauen en aquest mateix sentimentalisme. Trobarem pocs francesos que no s'entendreixin en parlar de la Lenglen i de Lacoste, per bé que no hagin presenciat mai una partida de tennis. I els finlandesos han donat a conèixer més llur pàtria amb en Nurmi que amb totes les ambaixades", en referència a Paavo Nurmi, l'atleta que havia guanyat cinc medalles d'or precisament als Jocs Olímpics de París del 1924.
El 1924 els uruguaians van situar el seu país al mapa en guanyar l'or olímpic en futbol a París. La ciutat es va rendir als peus del Negro Andrade, de qui es va dir que va viure nits apassionades amb Josephine Baker, la dona que feia perdre el cap als francesos amb els seus malucs. El 1926 els herois van ser els jugadors del Barça. I de Josep Samitier també en van circular llegendes sobre què va fer aquella nit a París.
