Els pares són (som) un gran perill
Aquest diari explica que el Barça pretén blindar Lamine Yamal. Després del nou Camp Nou, és l’operació més transcendent en una dècada. Si el Barça vol aspirar a tornar a regnar a Europa, necessita un futbolista franquícia al voltant del qual pivoti tot. No només a nivell esportiu, sinó també comercial. Lamine és negoci, com ho era Leo Messi. L’argentí continuava sent extremadament rendible malgrat arribar a cobrar més de 100 milions. Espònsors, gires, aficionats... Messi era l’imant per portar el Barça a una altra dimensió. I, com Lamine, també era la peça fonamental per construir el relat.
No obstant això, el Barça ha de poder blindar el jove extrem mataroní a tots els nivells. També del soroll extern. Amb 16 anys ja va demostrar una maduresa increïble al sostenir l’èxit fulgurant de manera impertorbable, amb una naturalitat i un aplom impropis d’un nen de la seva edat. Però també hem vist després de l’Eurocopa que Lamine Yamal no és aliè als cants de sirena externs. En pocs dies va vincular-se a la Kings League i se’l va veure en un dels platós de televisió menys amables amb el que representa el Barça, El hormiguero.
El club també ha de blindar Lamine aquí. Evitar que el noi perdi el focus. És fonamental acompanyar els pares en aquest camí, que no serà senzill. Els pares són (som) el gran perill del futbol, amb el permís dels directius sàtrapes i representants cobdiciosos de torn. Ho veig cada cap de setmana als camps de futbol infantils, i ho vaig veure de primera mà amb Messi i Neymar. L’argentí, malgrat les notes dissonants dels germans, va saber allunyar-se del soroll. El frau fiscal va ser la gran taca negra de la seva carrera, modelada per Jorge Messi amb força discreció.
Amb Neymar, tot el contrari. Cridat a ser el successor de l’argentí, el brasiler ha acabat la seva carrera d’elit abans fins i tot que Messi. Òbviament, molta culpa recau en el mateix futbolista. Les festes, la faràndula i el xou el van captivar. Però el pare no hi va ajudar gens. Molt abans que marxés al PSG, el progenitor m’ho va mostrar amb un powerpoint al despatx que tenia a la Diagonal, just sota les oficines de Messi. El seu fill era un producte. Tenia pensats al mil·límetre els passos que havia de fer. També a nivell comercial.
Neymar pare volia el seu fill al Barça per créixer a l’ombra de l’astre de Rosario, però ja sabia quan havia de tocar el dos per enlairar-se tot sol i convertir-se en el millor del món. Tanmateix, aquesta professionalitat aparent era paper mullat. Després Neymar feia el que volia. I el pare no l'hi va impedir mai. Són dos exemples que poden ajudar a l’hora d’acompanyar Lamine Yamal. El Barça ha de fer pedagogia amb l’adolescent futbolista, però també amb el seu entorn. La sort, pel que sembla, és que la meitat de la feina està feta i la mare toca de peus a terra.