Keidi Bare: "Els pares em van animar a marxar d'Albània amb 11 anys per tenir un futur"

BarcelonaKeidi Bare (Fier, Albània, 1997) juga com viu. El seu camí a l’elit no ha estat gens fàcil. Va néixer en un país en guerra, d’on va marxar sol ben aviat, empès per uns pares que volien que tingués un futur. En una conversa a l’ARA repassa un difícil trajecte vital que ha afrontat en solitari fins ara i que l’ha portat a consolidar-se al mig del camp de l’Espanyol. 

Vas néixer l’agost del 1997, mes en què va acabar la guerra civil d’Albània. Quin record tens del teu país?

— De la guerra només sé el que m’han explicat els meus pares, que van ser uns dies molt durs. Ara intentem no mirar gaire les imatges del que passa a Ucraïna. Entre tots hem de fer un món millor, amb pau i tranquil·litat i sense guerres ni exiliats. Afortunadament, ells no van haver de marxar del país. Jo he perdut una mica el record de la meva infància, ja que vaig passar molts anys fora d’Albània. Amb 11 anys, quan jugava en una selecció, un representant em va oferir l’oportunitat d’anar a fer una prova a Grècia i vaig decidir ràpidament que sí. La prova va sortir bé i vaig entrar al planter de Panathinaikòs. 

Un nen albanès d’onze anys que va marxar tot sol a Atenes. Vas tenir por de fer aquell pas?

— Va ser molt difícil. Tant a Grècia com a Espanya hi vaig viatjar sense els meus pares, i ara que tinc 24 anys visc amb ells. Recordo els primers mesos, en què ho vaig passar molt malament. Era un nen que necessitava l’afecte i el suport de la família, però només els podia tenir a distància. Avui dia és molt difícil veure un nen d’onze anys sortir del país per buscar-se un futur millor i ser futbolista. 

El futbol va suposar una via d’escapament?

— Tant jo com la meva família vam tenir clar que havia de marxar d’Albània per tenir un futur millor. Fora d’Albània tenia més possibilitats de ser algú en el món del futbol. Els meus pares em van animar a marxar. Fer el pas va ser molt dur. Ara ho penso i no trobo paraules per descriure-ho. No coneixia ningú, ni l’idioma ni res. Però tot plegat em va anar bé perquè em va fer madurar abans d’hora. Vaig passar quatre anys a Grècia, fins que per temes burocràtics ja no em van deixar jugar més i només em podia entrenar. 

I amb 15 anys vas tornar a Albània. 

— Sí. Com que no podia jugar partits professionals, vaig estar sis mesos a Albània, on vaig poder debutar amb el primer equip del club de la meva ciutat, l’Apolonia Fier. No m’esperava aconseguir-ho tan aviat, va ser bonic. 

Al cap de poc et va arribar una trucada de l’Atlètic de Madrid. Un somni que es va complicar. 

— Sí, perquè, novament, com que tenia el passaport extracomunitari, fins que no em van poder arreglar els papers no vaig poder jugar. Van ser dues temporades, durant les quals em va tornar a passar el que havia viscut a Grècia. Va ser molt dur, no sé com vaig aguantar ni com el club va mantenir un jugador que no va poder jugar durant dos anys. No tenia futur, només m'entrenava. 

En algun moment et vas plantejar deixar el futbol?

— Sí, però tenia molt clar que havia d'aguantar. Perquè quan era al Panathinaikòs o a l’Atlètic pensava que anys enrere estava a Albània desitjant això que tenia, i, per tant, no em podia rendir. Recordo el primer partit amb l’Atlètic juvenil, que vaig marcar un gol i em van obrir el cap en una topada amb el genoll del porter. Després, el 2017, vaig debutar amb el primer equip. Estava vivint un somni, perquè vaig passar d’esperar una oportunitat com aquesta a Albània a jugar amb futbolistes a qui de petit veia per la televisió. Els somnis no es compleixen gràcies a la sort, sinó gràcies a treballar de valent. M’agrada anar dia a dia, mirant el proper rival i no més enllà. Tothom em diu que dic el mateix que Simeone, però a la vida, no només en el futbol, cal anar dia a dia perquè no se sap què passarà l’endemà. 

És evident que t'ha costat molt arribar a l'elit. És per això que valores tant la teva situació actual? ¿És per això que acabes lluitant amb l'ànima totes les pilotes que disputes?

— Sí. Ho porto a la sang i ho portaré a la sang tota la vida, perquè tinc present tot el que he passat i d’on vinc. El futbol és sacrifici, treball i tenir el suport darrere de gent que et posi al cap alguna cosa. En el meu cas, que havia de ser jugador de futbol professional tant sí com no. Des de petit em van educar d’aquesta manera. 

Força sovint, tant aficionats com periodistes parlen més del que es paga per un futbolista que no pas del camí vital que ha seguit fins a arribar a un determinat club. 

— Ningú sap què has passat al llarg de la vida. Dels futbolistes es veu com juguen i es percep que, un cop allà, ho tenen tot molt fàcil. Però potser dos anys abans van patir molt, i això sembla que no compti. Una cosa és com es veu el futbolista sobre la gespa, però la percepció canvia quan es parla i es coneix la persona que hi ha al darrere. No tenen res a veure. 

També s’opina amb certa freqüència de persones de països dels quals no es té gaire coneixement. Has patit gaires prejudicis per la teva nacionalitat?

— Per sort, ni a mi ni a la meva família ens ha tocat viure cap episodi dolent per ser d’Albània. Però passa a tot el món. Hi ha persones que no tenen prou coneixement d’un país, i que quan senten alguna cosa dolenta d’aquell país ja malpensen. Si no es viu en un lloc ni es veuen les coses que hi passen de debò, no es pot opinar amb fonament. La realitat, sovint, no té res a veure amb algunes opinions. 

Ara jugues a l’Espanyol, on t'estàs consolidant com un jugador important. Quin club et vas trobar?

— Hi vaig trobar un vestidor de deu. Per aquí es comença. Si empenys i formes una pinya amb els companys, al final les coses surten bé. No ens sentim sols ni assenyalem ningú quan ho fa malament, anem junts a les verdes i a les madures. Si cadascú va a la seva, ningú guanya res. 

L’afició també ha demostrat tenir força estima cap a tu. Com oblidar la teva celebració de l’ascens...

— [Riu]. Sí, la gent deia que va ser arriscada, però jo ho veia normal. Em va sortir sense pensar-ho. Des del primer dia m’he sentit molt estimat per la gent. Sento l’afecte de l’afició. Jugar sense els aficionats va ser estrany. 

Ocupes una posició, la de migcampista defensiu, en què et toca fer feina poc lluïda a l’ombra dels que marquen gols. Et sents valorat?

— Em sento molt important a l’equip i al grup. És una posició on has d’estar molt concentrat i saber què fer en tot moment, quan pots anar endavant i on t’has de col·locar. I no pots fallar, perquè ets gairebé l’últim home. Treballem tàcticament, els entrenadors sempre ens envien vídeos del que fem bé i malament. Em sento còmode on em posin, més enrere o més endavant. De petit jugava més avançat, no és un problema per a mi. 

El 26 de març, per cert, l’RCDE Stadium acollirà un partit especial per a tu. La selecció d'Albània, on jugues, s’enfronta a la d'Espanya, país on portes nou anys jugant.

— Serà un partit molt especial. Serà com jugar a casa per a mi. Jugar amb Albània m’omple d’orgull. Quan, de ben petit veia els partits de la selecció per televisió, em motivava molt. La gent és molt aficionada a la selecció, els bars sempre s’omplen quan hi ha partit. Espero que em convoquin i també que truquin al Raúl [de Tomás] i al Sergi [Darder], que estan fent una temporada impressionant i s'ho mereixen.