Un pare i un fill units per córrer la mitja marató més especial

BarcelonaQuan es dona el tret de sortida a una prova com la Mitja Marató de Barcelona d’aquest diumenge, 11 de febrer, cada participant ho fa per una raó diferent. Alguns pateixen i uns altres en gaudeixen, alguns ho viuen com el cim de la seva carrera com a esportistes i per a uns altres és un pas previ a la marató. L’Albert Navarro (Barcelona, 1975) viurà una mitja marató ben especial. No ho hauria de ser, perquè les seves cames acumulen milers de quilòmetres en maratons per mig planeta, però aquesta la farà per primer cop amb un dels seus dos fills, en Pau, de 18 anys. Serà especial perquè l’Albert va començar a gastar la sola de les sabates a partir del 2006 per aconseguir fons precisament per ajudar a fer esport a joves com en Pau, a qui van diagnosticar autisme.

En Pau s'ha passat mitja vida veient com el seu pare corria. La família l'ha acompanyat a veure'l en maratons llunyanes, per animar-lo, però en Pau també és atleta. A casa, l'esport és molt important. "Sempre he viscut l’esport a casa. Venia del bàsquet, en el meu cas. Així que era natural voler que els fills facin esports, però veiem que tenien dificultats. En Jaume tenia dificultats per poder nedar a la piscina municipal perquè ens deien que érem els pares els que havíem d'entrar al vestidor per canviar-lo, ajudar-lo a entrar a la piscina... ens van preguntar si no hi podia haver personal especialitzat, però, esclar, tenia un cost", recorda.

Milers de joves descobrien l'esport, però per a les famílies amb fills amb autisme tot eren problemes. "No era només el nostre cas. Hi ha molts pares que no apunten els fills a alguna activitat perquè no volen trencar la dinàmica de la classe. Així que de mica en mica vam anar movent coses i vam aconseguir una mena de beca provisional primer per a en Jaume. Després ja s'ha anat regulant, però la idea sempre ha estat crear les estructures per facilitar que els joves amb autisme facin esport", diu l'Albert. Actualment, en Jaume juga a futbol a l'Europa i en Pau fa atletisme al CN Canaletes del Poblenou, a més de ciclisme. "El meu regal de Reis va ser una inscripció per participar en la cursa de BTT Orbea-Monegros, de 82 km", explica.

En Pau ja s'ha après el recorregut, el desnivell i tots els detalls. Tant de la cursa de l'estiu vinent com de la seva primera mitja marató d'aquest diumenge. "M’agrada molt el fons, ja faig curses de 10 km. Així que volia provar-ho. Vull gaudir de la cursa, la farem junts", explica en Pau, que amb 18 anys ara estudia gastronomia després d'haver acabat l'ESO. El seu pare, mig de broma, mig seriosament, espera que sigui cert això que faran junts la cursa, perquè "ara en Pau ja tira molt fort i em podria deixar enrere, però la idea és anar junts, gaudint del recorregut". Pare i fill junts, units per l'esport.

Perquè l'esport és cabdal en el dia a dia d'en Pau i d'en Jaume. "Els va molt bé. Alguns joves amb autisme poden tenir conductes disruptives, com empènyer un altre nen o no entendre una norma. Si poden fer esport amb personal preparat, és molt important", explica l'Albert, que va entendre fa uns anys que podia unir la seva passió per córrer amb una finalitat més important, com ara recollir fons per als joves com els seus fills.

"Va ser el 2011 a la Marató de Londres. Vaig veure que molta gent portava samarretes solidàries, que corrien per una bona causa. Mesos després em va tocar el dorsal per fer la prova de Chicago del 2014. Sempre havia volgut fer les sis majors, és a dir, les sis curses més mítiques: Tòquio, Boston, Londres, Berlín, Chicago i Nova York. I resulta que em va tocar la plaça per sorteig a Chicago, va ser una sort. I, pensant en el fet que a l'estranger molta gent utilitza les curses per recollir fons, vaig animar-m'hi. Va ser llavors quan vaig arrencar una plataforma de micromecenatge perquè els nanos de l’Associació Aprenem per a la Inclusió de Persones amb Autisme poguessin fer esport. A més, vaig fer la marca mínima per anar uns mesos després a Boston. Era el primer cop que es feia la marató després de l'atemptat del 2013. Mai havia vist tanta policia, però també era ple de gent agraïda. Va ser bonic. Entre Chicago i Boston vaig decidir de fer el pas i va néixer un projecte de sis maratons, les sis majors, recollint diners", recorda.

Totes les ciutats olímpiques

Aquella iniciativa es va acabar el 2019 quan va fer la sisena gran marató a Nova York. Però l'Albert ja no podia aturar-se, veia que els diners que aconseguia canviaven la vida dels joves. "Ho faig a través de portals com El Meu Gra de Sorra, on la gent aporta diners. Jo no els toco, van directes a l'associació Aprenem. Amb la xifra aconseguida, s’inverteix en projectes. Ara tenim nens i nenes fent atletisme, natació, pàdel, futbol i rugbi, i aquest any tenim un noi que s’ha apuntat a circ", diu. Per aquest motiu, de les sis maratons es va passar a un nou projecte en què el repte serà fer les maratons de totes les ciutats que han estat olímpiques. Es va complicar amb la pandèmia, però continua vigent. "Falten ciutats com Moscou, Atlanta, Mont-real... Ara fa poc he fet Anvers i també Los Angeles, on vaig poder aconseguir 6.000 euros per als joves. Ho faig tot jo, gairebé sol. Costa, perquè cal trucar a mil portes, trobar patrocinadors, col·laboradors... però m’omple".

Per a l'Albert i la seva dona, tenir dos bessons amb autisme va ser dur, inicialment, perquè tampoc en sabien gaire, de l'autisme. "Tu vas pel carrer i detectes si algú té síndrome de Down o una discapacitat física. Amb l’autisme no. M’he enfrontat amb gent que m’ha dit que el meu fill era un maleducat quan ha tingut una petita crisi en un lloc públic. I has d’explicar que no és un malcriat, que és autista", recorda. Per això han treballat amb psicòlegs, s'han barallat per canviar normes i han fet servir l'esport per aconseguir que els seus fills puguin ser feliços. I en Pau ho és quan es posa les sabatilles per córrer. Tan feliç com el pare, que després d'anys veient el seu fill animant-lo aquest cop el tindrà al costat.