Sí, es pot escalar l'Annapurna en bicicleta al desembre

BarcelonaA Avià, un poblet al costat de Berga, Alba Xandri i Ricard Calmet reben l'ARA. Obren les portes de casa seva amb familiaritat. “Al Nepal tothom ens acollia, ens preguntaven sobre nosaltres i la nostra aventura”, expliquen. L’Alba és professora i el Ricard bomber. L’any 2014 van decidir deixar la seva vida i marxar pel món amb bicicleta. “Va ser una experiència de 3 anys al·lucinant”, recorda l’Alba. Un cop han tornat a casa, però, les ganes de seguir pedalant no s’han esvaït, sinó més aviat al contrari. “Això és un vici. Un cop has acabat una expedició el teu cap ja bull pensant en la següent”, diu el Ricard. L’última aventura, al desembre en ple hivern, la ruta de l’Annapurna, amb temperatures que arribaven als -15 graus. “Ens encanten els reptes”, admeten mentre riuen. 

Al Nepal, el moment àlgid en què alpinistes i cicloturistes es reuneixen són els mesos d’octubre i novembre. Per això, quan l’Alba i en Ricard van arribar-hi, es van trobar una situació poc usual. “El més normal en rutes com la de l’Annapurna és que en cada punt hi hagi un centenar d’alpinistes, ciclistes i altres esportistes. En aquesta època, però, estàvem sols”, explica el Ricard. Això els va permetre conèixer molt més la realitat de la gent que s’anaven trobant. “El Nepal és un país molt preparat i hospitalari, on, per exemple, la dona és una més, a diferència d’altres països asiàtics”, manifesten a l’ARA. 

El pic de l’Annapurna –amb 8.091 metres d’altitud, el desè cim més alt del món– oferia un paisatge intimidant. Rampes impossibles que obligaven la parella a empènyer la bicicleta. “Un altre diria «Per què l’he d'empènyer?» Per a nosaltres és una part de l’experiència”, recorda Calmet. Aturar-se no era una opció, no per a ells. I raons no els en faltaven. “Feia molt de fred, més del que ens imaginàvem. El vent ens va sorprendre i ho va acabar de complicar tot. La paraula hipotèrmia em passava pel cap”, diu Xandri. Les mans, la part del cos que més la patia. “Allà agafes fred perquè no pots anar gaire de pressa per molt que t’hi esforcis. En alguns moments havíem d’aturar-nos, deixar la bici i moure’ns per escalfar-nos”, recorda el Ricard. Al fred s'hi havia de sumar l’alçada, en molts moments superior als 5.000 metres. “El cor s’alenteix, l’oxigen minva. Prefereixo estar més a prop dels 4.000”, admet l’Alba mentre riu. “És una ruta magnífica, però no podem deixar de banda el canvi climàtic. Això, 20 anys abans, no es podia fer”, comenten.

Per afrontar aquestes condicions, anar ben equipat és vital. Però sense passar-se de volum. Per al Ricard, és un exercici de funambulisme: “Has d’anar preparat i abrigat per a la situació, però sense arribar al punt que la bicicleta té un pes que no podràs suportar tu mentre la portis”. Un trencaclosques que ha facilitat el bikepacking, o ciclisme amb alforges. És una forma de viatjar amb tot el que necessites ocupant el mínim espai possible a la bici, i això permet gaudir d’una experiència com la del circuit de l’Annapurna sense preocupar-se per l’equipatge i on posar-lo. “Hi ha hagut un boom en aquest aspecte. Han millorat els materials, i això incita a provar noves aventures. Fa anys els havíem de comprar fora, ara a Berga en tenim”, afirmen.

Pedalar per conèixer

Per a la parella, aquests viatges són més que una aventura per fer esport. “La bicicleta ens humanitza. És diferent de qualsevol altre transport, t’acosta molt més a la gent”, explica el Ricard, que admet que no concep un viatge sense el seu tàndem. “A nosaltres, a part del repte que busquem, ens serveix per descobrir i conèixer realitats. Ens permet tenir una visió de la gent, de com viuen i de la perspectiva que tenen. És més important el camí que recorrem que arribar al destí”, afirmen. 

La passió amb què ho viuen l’Alba i el Ricard s’està estenent cada vegada més per Catalunya. Una de les principals raons que expliquen que això passi són les curses que se celebren al territori i que any rere any congreguen més i més apassionats d’aquesta disciplina. “A part del bikepacking, que millora any rere any, se celebren proves de 700 km o similars que inicien a la gent en aquest món. La competició i l’adrenalina en són els principals atractius”, apunta l’Alba. Per a ella, però, es necessita un incentiu més gran de les institucions per enganxar les generacions més joves a fer esport: “És important fer escola, que els petits creixin amb l’esport que vulguin. Això ara ho tenim gràcies a entitats o negocis. Les institucions haurien d’ajudar més”. 

Per la seva banda i sempre que poden, fan comunitat amb la gent del seu voltant. “Cada setmana fem una sortida ciclista de noies. Per sort cada vegada som més”, destaca l’Alba. És una manera de seguir pedalant, encara que el repte no sigui tan gran. “L’aventura, al final, la pots trobar a qualsevol lloc, mai saps què et pot sortir de trascantó”, comenten. Amb tot, segueixen pensant en el seu pròxim repte. “El següent que ens tocaria seria anar a la platja i descansar, però no som així”, bromegen. Pel seu cap volten idees, com més va més arriscades. El que està clar és que ho faran junts, i amb una bicicleta ben preparada. Fins quan pedalaran? “Fins que el cos aguanti”, afirmen rient.