La pandèmia posa fi als arbitratges casolans a Europa

L'any 2012 l'economista Tobias Moskowitz i el periodista Jon Wertheim demostraven en el seu llibre Scorecasting que en el fet que fos més fàcil guanyar a casa que a fora no hi havia cap altre factor més important que els àrbitres. Amb un treball exhaustiu de dades sobre diferents esports, l'obra exposava que ni elements com el fet de jugar en un camp que no és l'habitual, ni els desplaçaments, ni tampoc l'efecte que el públic pogués tenir sobre l'equip visitant eren comparables al pes que tenia l'arbitratge en el factor camp.

La pandèmia ha suposat sens dubte un experiment en molts sentits, i les dades demostren que sense públic els àrbitres perden el seu biaix habitual a afavorir els equips de casa. S'han jugat ja més de 700 partits des que es va reprendre el futbol professional entre la Bundesliga, la Premier League, la Serie A i la lliga espanyola, i en totes quatre competicions s'ha produït un fet inèdit com a mínim amb dades des del 2005: els equips de casa han vist més targetes grogues que els de fora. Cap temporada de cap d'aquestes lligues des del 2005 ha acabat amb un nombre més gran d'amonestacions ensenyades als equips de casa que als de fora, cosa que s'ha produït en totes quatre lligues si agafem els partits que s'han jugat des del desconfinament de finals de la primavera. De mitjana, entre el 2005 i el març del 2020 els àrbitres van ensenyar un 16% més de targetes grogues als equips de fora que als de casa. Sense públic, la tendència s'ha invertit.

Amb sancions més lleus com les faltes el biaix no és tan marcat, però igualment s'ha revertit en tres dels quatre països, i s'ha gairebé igualat a la Bundesliga. Amb les targetes vermelles el dibuix és menys clar: des que es va reprendre el futbol s'han expulsat només 123 jugadors en total, una mostra massa petita per treure conclusions clares. A Itàlia hi ha hagut més expulsats visitants que mai, però la dinàmica en el conjunt de les quatre lligues ha sigut també la de reduir el biaix: si entre el 2005 i el març del 2020 es van expulsar un 35% més de jugadors visitants que de locals, a partir de llavors la diferència s'ha reduït fins al 16%.

És cert que les dades per temporada mostren com ja s'havia anat dibuixant una tendència en els últims anys cap a afavorir cada cop menys els equips locals, però el salt que s'ha produït des del març és rotund i no es podria explicar sense el factor de les grades buides.

Aquest ha sigut sens dubte un dels factors importants que han contribuït a diluir l'avantatge de jugar a casa durant aquest període. Si entre el 2005 i l'esclat de la pandèmia els equips de casa van guanyar un 59,7% dels punts, des del març n'han guanyat només un 52,3%, i en el cas de la Bundesliga aquesta dada ha caigut fins al 47%. A Alemanya des del març han guanyat més punts els equips visitants que els locals.

Més enllà de la pandèmia, les dades de sancions arbitrals per països deixen al descobert algunes dades curioses sobre com són de diferents els arbitratges entre lligues. Mentre que a Anglaterra s'han expulsat 866 jugadors des del 2005, a Espanya han sigut 1.808, més del doble. A la lliga espanyola és on més s'expulsa, seguida de la Serie A, on en aquests anys hi ha hagut 1.695 jugadors que no han acabat el partit. Un altre aspecte interessant és com s'ha reduït el nombre d'interrupcions durant els enfrontaments: en el conjunt de les quatre lligues la temporada 2005/2006 es van xiular 35 faltes per partit, mentre que en les últimes tres temporades la dada s'ha situat entre les 24 i les 25.