El català campió del món amb 86 anys: "Els metges deien que no podria jugar”

BarcelonaMentre els seus companys de generació juguen al dominó o miren com avancen les obres del barri, Josep Madurell s'ha proclamat campió del món de veterans de tenis taula en la categoria per a majors de 85 anys. El palista català, membre de l'Agrupació Congrés, es va endur el títol disputat a Roma.

"L'experiència ha sigut molt sorprenent perquè jo no m'ho imaginava. És veritat que tenia l'esperança i la il·lusió d'aconseguir-ho, però no pensava que pogués fer realitat el meu somni. El moment més difícil del torneig va arribar als quarts de final, quan vaig patir per superar l'alemany Siegfried Lemke, que és considerat el número 1 mundial", diu a l'ARA Madurell, que l'any passat ja es va proclamar campió d'Europa.

La preparació de Madurell és molt exigent. "Normalment entreno tres dies a la setmana i competeixo dos dies més. En total, cinc dies amb la pala. Una competició és per a veterans i l'altra per als sèniors. Practico amb rivals molt més joves per mantenir el meu nivell. Si no tens molta constància i la voluntat de superar-te cada dia, els resultats no arriben. A més, intento caminar entre 45 minuts i una hora cada dia", explica.

La passió li ve de lluny. "Vaig començar a jugar a tenis taula quan només tenia 8 o 9 anys al Centre Parroquial de Sant Miquel de Sants. En aquell moment ignoràvem que existís una federació catalana. Ens en vam assabentar quan jo tenia 13 o 14 anys, moment en què vaig passar a competir oficialment. Des d'aleshores mai ho he deixat", recorda Madurell.

Els especialistes destaquen la seva estratègia. "El meu joc és més aviat defensiu i busco sorprendre el rival amb contraatacs esporàdics. La meva mentalitat és bona. Quan arriba la competició sempre dono un 120% o un 130% del meu nivell. Soc molt competitiu. Les cames ja no em responen com abans i tinc menys reflexos, però m'anticipo bé al joc. Hi ha jugadors, en canvi, que baixen el seu nivell quan arriba la competició", assegura.

Quan fa cinc anys el van operar del maluc, els metges volien retirar-lo. "Quan em van operar i estava en fase de recuperació, els metges em deien que no podria tornar a jugar, però vaig tenir molta constància, me'n vaig sortir i he pogut ser campió del món als 86 anys. Els mateixos professionals que m'havien dit que no jugaria, van canviar d'opinió quan em van veure esforçar-me", apunta.

"Si perdo, no passa res"

La gent de la seva edat acostuma a portar una vida més tranquil·la. "Soc una persona molt senzilla que intenta disfrutar de la seva passió. Res més. Durant tots aquests anys he guanyat més vegades que he perdut, però si perdo no passa res", analitza Madurell, que acumula 56 títols estatals i un grapat de distincions. "D'homenatges no me'n falten. Ara que he sigut campió del món segur que me'n fan algun més", avança.

"Seguiré jugant fins que la salut em respecti. A l'edat que jo tinc, si no et mous estàs perdut. Si et quedes sedentari, cada vegada et trobes pitjor. Mentre pugui, seguiré jugant", opina. Abans de jubilar-se, Madurell treballava de pintor i empaperador. "Vaig seguir el mateix ofici que el meu pare", recorda.

"El tenis taula m'ha ajudat molt en moments difícils, com quan els meus pares es van posar malalts. L'esport t'ajuda a reviure i a superar adversitats", resumeix. Si la salut el respecta, l'objectiu de Madurell és disputar l'any que ve el campionat europeu de Belgrad. "Intentaré igualar el que ja he aconseguit perquè superar-ho és impossible. El problema és que competir internacionalment costa molts diners", conclou amb orgull.