Paco Sedano: “Si el Barça em truqués i em digués de tornar, no diria que no”

BarcelonaEl Barça Lassa va perdre una part de la seva identitat quan Paco Sedano (1979, Madrid) va retirar-se aquest estiu. El millor jugador de la història del futbol sala decidia deixar-ho tot i tornar a casa, al costat de la seva filla. Va ser el seu desig. Se’l va guanyar. El madrileny parla a l’ARA hores abans que pengi la seva samarreta al sostre del Palau Blaugrana. Serà llegenda, ja sense la cinta de capità, les colzeres i les sessions d’esparadrap, ara vestit en les obligacions de secretari del Comitè Nacional del Futbol Sala.

Com és la vida allunyat dels grans focus?

Doncs podríem dir que és normal. Treballo al despatx, faig feina aquí, les meves hores i a la tarda tinc temps per poder fer esport, per estar amb la família. Normalitat, vaja.

Bé, haver de fer evolucionar el 'futsal' no és poca cosa.

Més que evolucionar s’ha de treballar perquè s’aposti més pel futbol sala. Intentem destinar-hi més recursos perquè tot pugui créixer. Es tracta que la competició creixi. Així, indirectament, millores el nivell dels clubs, dels jugadors i de la selecció espanyola. És una cadena.

Que la disciplina no sigui una indústria de masses, com el futbol, és una qüestió econòmica?

No directament. Si tot depengués d’una parcel·la econòmica no seria sostenible en un futur. L’element que ha de manar és l’estructura del torneig. Tu utilitzes els pressupostos per reforçar-la. Cada temporada ha de ser millor que l’anterior.

El raonament el fa com a exjugador? És fàcil assumir-ne l’etiqueta?

No he passat de 100 a 0 perquè porto anys fent tasca de despatx a Barcelona, entre la universitat, la Federació Catalana i el projecte de La Masia. L’experiència ho fa tot més fàcil. El canvi més dràstic és deixar l’activitat de l’esport professional. Ara surto de la feina i faig esport una estona, però no és el mateix.

Un esportista de la seva dimensió pot deixar realment l’esport?

Hi ha una part que no el deixarà mai. Al final la meva tasca laboral és el futbol sala. Tinc contactes i gent molt propera d’aquest món. A les tardes jugo en una lligueta aquí a Móstoles amb els amics de tota la vida. Haver fet INEF fa que sigui inevitable estar al costat de l’esport. La pilota sempre hi és present.

Va renovar amb el Barça fins al 2020 i mesos després anunciava la retirada. Què va passar? Per què hi va haver aquest canvi de xip?

No va ser una qüestió de llei de vida perquè tenia dos anys més de contracte. Vaig penjar les botes en el millor moment de la meva carrera, bé a l’equip i a la selecció. Senzillament em vaig adonar que havia d’estar a Madrid. Aquí tinc la meva família, la meva parella, la meva filla. Era el moment de tornar a casa, i a més he tingut la sort de poder tenir aquesta feina. Ja t’ho pots imaginar. Que un jugador ho deixi i tingui una oportunitat així...

Com gestionava la situació personal des del Palau?

Era un escenari complicat. Quan podia [i quan havia de ser-hi] agafava l’AVE i anava a casa. Ho gestionava força bé. He tingut la sort que la meva filla és intel·ligent. Sempre ha entès la situació. Jo, com tots els pares, intento que sigui feliç. Va ser la primera amb qui vaig parlar en el moment de prendre la decisió. He de dir que a ella li agradava que jugués a futbol sala.

Hi va haver algú que li digués que s’equivocava?

Vaig comentar-ho al meu entorn, als pares, als amics. Tothom et dona el seu punt de vista, però és difícil. Hi va haver tota mena d’opinions, i ho entenc. Però la situació era la que era i ningú em va dir que m’equivocava. Tots sabien que jo volia seguir.

Troba a faltar la pista?

Molt. Els últims anys van ser complicats, a l’equip, i ara semblava que ja tornàvem al camí de la victòria. Quan portes molt temps remant i veus la llum, jugant a gran nivell, costa de deixar. Et queda aquesta sensació de veure que estava per seguir molts anys. Jo ja vaig dir-li al Barça que si algun dia em necessiten per a alguna cosa, per fer de porter o per portar les aigües, hi seré.

Potser és una lectura errònia, però sembla que s’hagi plantejat tornar.

[Riu] Bé...

No voldria posar-lo en un compromís.

No és cap compromís. Jo soc una persona molt natural i soc sincer. Fa un mes vaig parlar amb el president Josep Maria Bartomeu i Txus Lahoz, el mànager del futbol sala. Els vaig dir que si en algun moment volen que torni, estaré en forma per fer-ho. Evidentment és complicat, però si el Barça demà em truca i em diu Paco, vine a jugar, no diré que no, ho tinc clar. Si hagués de tornar a l’activitat només ho faria al Barça.

Al club culer li costa retirar bé els seus mites. Què li diu la seva experiència?

Crec que va condicionat al rendiment que mostres en el tram final de la teva carrera. L’esport, en general, no té memòria. Si no estàs al 100%, especialment en un equip gran, la gent es queda amb la imatge menys bona. El jugador ha de saber quan ha de deixar-ho. És el més complicat, perquè normalment som egoistes i pensem que podem estirar el xiclet un curs més. El secret és ser sincer amb tu mateix i amb els aficionats. Aquesta lectura es valora. El meu cas és especial perquè vaig deixar-ho en un pic de forma.

Es viu més tranquil des de la distància?

És veritat que per tenir una carrera tan llarga has de fer molts sacrificis. Ara estic gaudint de coses que no tenia. Soc a casa amb la meva filla, tinc una feina meravellosa, tinc temps per estar amb els amics, per jugar a pàdel, per fer escapades. Per esquiar, que abans no podia fer-ho. Estic gaudint la vida. Són coses molt bàsiques, però que un esportista no té. Cada cosa té el seu moment.

L’elit i una vida laboral són incompatibles?

És una bona pregunta. Evidentment són compatibles, però en un 99% dels casos no veiem la combinació. Quan ets jugador vius molt bé i no ets conscients que també hi ha altres coses. O no et ve de gust adonar-te’n. Jo penso que la formació és imprescindible. Si et formes, cada dia aprens coses noves que pots aplicar a tots els àmbits. A vegades assumim que un esportista, pel fet de ser esportista, pot fer tasca de despatx. No, necessites formar-te. Cada vegada hi ha més professionals que estudien.

S’assabenta que serà el primer jugador de la secció a tenir la samarreta penjada al Palau. Com es paeix una notícia així?

Encara no ho he paït. Ser la primera samarreta penjada del futbol sala en el millor club del món, on passen tants jugadors cada any, supera tots els títols. Em costa d'assimilar. Quan et retires et queden els títols, el palmarès, sí, però també el respecte de la gent, dels rivals, de l’esport en general. Això és el més important.

Sembla que a l’esport d’elit aquests són precisament els detalls que no s’acaben de valorar…

Ens hem acostumat a socialitzar l’esport relacionat amb els èxits. L’objectiu de l’esport, més enllà que sigui lúdic, és guanyar. Tots tenim el gen competitiu. Quan es retira una samarreta crec que es valora tot: què passa a la pista, com ho fas, i què fas a fora. La part del currículum i la social. El públic és una part important de l’espectacle. Els has d’entendre quan perds i quan guanyes.