Paco Jémez: “Sóc entrenador per veure jugar bé el meu equip, no per guanyar”

BarcelonaHa fet de l’humil Rayo Vallecano un dels símbols del futbol més romàntic i més passional, un referent de joc ofensiu, un exemple a seguir. Retirat del futbol amb 34 anys, i després d’iniciar la seva carrera com a entrenador a Segona i Segona B a Còrdova, Cartagena i Las Palmas, Paco Jémez explota a Vallecas com un dels tècnics més valents de Primera Divisió. Demà visitarà el Camp Nou, on més d’un li intueix un futur pel seu gust pel futbol combinatiu. Entén el futbol com entén la vida i accepta una trucada de l’ARA per parlar-ne.

Fa la sensació que Paco Jémez és una mica més que un entrenador de futbol, que és gairebé una filosofia de vida.

Potser sí. M’agrada viure com m’agrada viure, i el futbol és una part més de la meva vida. El futbol és un joc per disfrutar, per arriscar-se, per posar-hi l’ànima. Mai m’han agradat les mitges tintes, mai m’ha agradat no fer les coses amb convenciment. Suposo que per això el futbol reflecteix el que sóc.

I potser per això ha encaixat tan bé a Vallecas.

Això va com va, sembla que de vegades encaixes millor en un lloc que en un altre, però al final la gent vol que el seu equip guanyi. Per molt bé que juguis i per molt valent que siguis, si no guanyes no deixes contenta la gent. El futbol està muntat així, encara que als professionals d’això ens desagradi. Sabem que es tracta de resultats, resultats i resultats. Els entrenadors que no som resultadistes i que volem que el procés sigui bonic i que el nostre equip faci coses perquè la gent es diverteixi i s’ho passi bé, si no ho lliguem amb resultats sabem que se’ns acaba. A Vallecas hem intentat que aquesta visió del futbol vagi acompanyada d’uns resultats.

Va ser difícil renovar l’any passat? Tenia moltes ofertes…

Va ser difícil perquè, al final, amb els anys et tornes més exigent i vols que el projecte sigui cada cop millor. Al Rayo estem en una situació de créixer, hem resolt problemes econòmics gravíssims. Però hem de millorar, qui no avança s’encalla. La meva por era veure si el Rayo tindria la mentalitat de fer-se cada cop més gran i més fort, sense perdre l’arrel d’equip petit i humil.

És la cantarella de sempre: teniu el pressupost més baix però també una de les propostes més atractives.

Això m’ho he imposat jo! Vaig fer-me entrenador per veure jugar bé el meu equip, no per guanyar. Guanyar és una conseqüència de jugar bé: és estrany i poc probable que jugant malament es guanyi. El que exigeixo als meus jugadors és que entenguin que juguem per a la gent. Si volem que vinguin a veure’ns hem de donar-los alguna cosa. Després busquem el resultat, esclar. Però no ens creiem això de ser els pobres. Necessitem il·lusionar-nos, jugar sense por. És la clau del Rayo, que no tenim por de res. Podem anar a un camp i que ens en fotin sis, però això no ens fa mal. Afrontem el següent partit de la mateixa manera.

Hi ha una dada brutal d’aquest tot o res: l’any passat van estar 31 jornades sense empatar.

Entenem que l’empat ha de sortir sense voler, però no has d’anar-lo a buscar. Tenim una altra estadística curiosa, que només els cinc o sis equips de dalt guanyen més partits que nosaltres. Diu molt de la nostra filosofia.

El seu nom ha sonat per al Camp Nou.

El meu nom acostuma a sonar per a tot, però jo segueixo al Rayo! Potser no he fet mèrits per a més...

Però ho imagina, en el futur?

El meu camí i el del Rayo no estaran lligats per sempre. La superació professional la tenim tots, però ja veurem quin serà el següent pas. En aquests quatre anys he après a no fer cas dels rumors.

Sovint diu que els defenses d’ara no disfruten defensant.

Quan jugava, a mi m’encantava la meva professió, encarar-me a un davanter i veure qui podia més. Potser ara, que demanem als defenses que surtin jugant, que siguin els primers a atacar, sembla que restem importància a la que, al final, ha de ser la seva principal funció. Són altres temps. Abans potser sí que hi posàvem més passió.

Marcatges impecables, entre d’altres, a Maradona, Butragueño, Zamorano… Per demà s’estalvia haver de frenar Messi.

Home, és un respir, sí, però la plantilla del Barça és prou important per no haver-se de preocupar per la baixa de Messi en la visita del Rayo. Com a aficionat hauria volgut que jugués, però espero aprofitar-me de la possibilitat que el trobin a faltar, a ell o a Iniesta.

Quina pot ser la clau del partit?

De cara al resultat, la clau és que nosaltres fem el partit perfecte i ells no estiguin al seu nivell. Però per a la resta sé que el meu equip serà valent, discutirà la possessió al Barça, buscarà la porteria rival. Som un equip molt cristal·lí, plantegem igual el partit al Camp Nou que el següent. I en tot cas, contra els grans som fins i tot una mica més valents.

Què li dóna Roberto Trashorras?

El Roberto ens dóna exemple, a tots. És veterà, amb un gran talent amb la pilota als peus, i ha sabut entendre que el futbol és alguna cosa més. Ho ha entès en l’últim tram de la seva carrera. És espectacular com treballa, és una inspiració. Si ell ho fa, ho hem de fer tots.

¿Això és especialment difícil de demanar als joves amb talent?

És una qüestió de convenciment. No pots obligar el jugador a fer una cosa en què no creu durant 38 jornades. Si tu el vols pressionar has de seduir-lo perquè ho faci, si no t’ho farà en un partit o dos, però no tot l’any.

En quin punt veu el Barça, ara?

És un equip que encara no està al seu millor nivell, però dels que compaginen Lliga amb Champions pocs ho estan. Potser sí que és cert que, en altres moments que no ha estat fi, estava un pèl millor. Però això no és mai com comença sinó com s’acaba. Res es guanya al gener, tot es guanya al maig o al juny.

¿Aquest Barça té o molt poc del Luis Enrique jugador que va conèixer?

Els equips acostumen a assemblar-se al seu entrenador, més enllà de la manera que hagi tingut de jugar. El meu equip no té res a veure amb el que jo feia al camp. Però una altra cosa és el caràcter, la manera de veure el futbol, com vols guanyar, quina importància dónes a cada cosa. Els jugadors i els equips són esponges i s’acaben empapant del que demana l’entrenador, de com els convenç. I aquest Barça té molt del seu esperit.

Ara que és entrenador, en què seria diferent el Paco jugador?

En molt. Com a tècnic es veuen les coses des d’un altre punt de vista, sobretot aprens a entendre l’entrenador. Sovint li demanem al jugador una empatia que no pot tenir, no li toca, ell va a la seva. És una llàstima, perquè fins que no has plegat de jugar no ho veus.