Pablo Maffeo: "Marxar a Manchester amb 15 anys i sense parlar anglès va ser molt dur"

GironaTímid i educat, parla baixet, calculant cada paraula. Té 18 anys i al gener va arribar a Montilivi cedit del Manchester City. Era una de les promeses de l’Espanyol, d’on va fer el salt a Anglaterra en edat cadet. Era extrem, ara és lateral i de tant en tant central. És ràpid, tècnic, disciplinat. Vol triomfar i l’arribada de Pep Guardiola a la Premier l’il·lusiona, però en parla amb prudència mentre busca minuts per créixer a Segona.

Ja fa un parell de mesos que ets a Girona, tot i que no estàs gaudint de gaires minuts. Com veus la teva adaptació?

De moment faig una valoració positiva, estic molt bé amb els companys i el cos tècnic. No és fàcil ficar-se a Segona Divisió, és una lliga molt competitiva, molt dura i molt física, i jo sóc molt jove. Però està sent una experiència molt bona per a mi.

Vas escollir el Girona per proposta futbolística?

Una mica per tot. El Girona és un molt bon club per agafar experiència, implicava tornar a Catalunya i crec que era una bona oportunitat. Ho vaig parlar amb la meva família, tot i que ells segueixen a Manchester, perquè hi ha el meu germà jugant allà. El meu pare puja i baixa cada setmana.

I com ho portes?

Sempre és difícil ser lluny de la teva mare, dels teus germans, però al final, aquesta és la meva feina i m'hi he d'acostumar. És el que toca.

Però la teva rutina no té res a veure amb la de la majoria de nois de la teva edat! Et sents un privilegiat?

Els meus companys de classe o del barri estudien o treballen, és cert, i la meva vida és una mica diferent. Però tampoc em sento privilegiat, senzillament, tinc una altra professió. Uns som bons per a unes coses i, altres, per a unes altres. Ser futbolista és ben normal, en el fons.

En quin moment està el Girona ara que s'entra al tram decisiu?

Estem molt bé, amb molta confiança. L'equip està jugant bé, acumula moltes jornades amb bons resultats i seguim treballant dur per intentar anar cada dia més amunt.

Abans et preguntava per la proposta de joc del Girona, que l'any passat ja va impactar amb la idea dels seus carrilers, un perfil que et podia anar molt bé per la teva velocitat i potència. Però també estàs fent de central.

És la primera vegada que jugo amb aquest sistema 1-3-5-2. Estic aprenent una nova interpretació de la meva posició, això m'enriqueix molt. Sempre m'he sabut adaptar bé al que m'anava demanant l'entrenador.

De fet, a l'Espanyol ja et van reconvertir. Eres extrem i van fer de tu un lateral amb recorregut.

Gairebé tothom comença de davanter i amb els pas dels anys, va cap enrere! Amb mi, per sort, el canvi es va fer de jove, quan era cadet, i vaig poder començar a aprendre quan és més fàcil adquirir coneixements.

Com que eres tan ràpid, et van utilitzar molt per frenar Adama en els derbis contra el Barça. Eres l'únic que li aguantava el duel en velocitat. Vas arribar a jugar 5 en una mateixa temporada, amb dos o tres equips diferents!

Sí [i somriu i es posa vermell]. Teníem les nostres batalles, al camp. I m'hi porto molt bé, a fora, però vam tenir un any en què ens trobàvem més del normal en partits.

Ho dius amb vergonya! És un elogi!

Ho sé, però no m'ho esperava! [i torna a somriure].

Suposo que en el món adult, ara costa molt més no ser superat defensivament.

I tant! Els jugadors tenen molta més experiència que jo, sabent molt més. És difícil però jo estic aquí per aprendre, perquè d'aquí a un parell d'anys pugui ser titular fix.

Els teus tècnics destaquen de tu que tens molt clar què vols per al teu futur professional. Potser per això vas marxar a Anglaterra tan jove.

Sí, i al principi va ser dur, molt dur. Vaig marxar de casa amb 15 anys, jo sol, vaig estar-me una temporada amb una família anglesa. El primer any va ser molt difícil, no sabia anglès, és una nova cultura, és tot diferent, el temps, el menjar. A tot t'has d'adaptar, i trobava molt a faltar la meva família. Va anar molt millor l'any següent, quan ells van venir a Manchester. Ara ho valoro molt positivament, és una experiència bonica, que m'ha ajudat a madurar, que m'està preparant bé, però també és molt dura. Però al final t'obre moltes portes, sóc a un gran club com és el City. Crec que va ser la millor decisió que podia prendre.

Si algun company d'aquí, ara, et demana consell, li expliques també aquesta part complicada de l'aventura?

Sí. Sempre que em pregunten, jo els dic el mateix: que han de mirar el que volen, el que creuen i el que senten en aquell moment, però que han de ser conscients que no serà fàcil, que és dur adaptar-se a Anglaterra i al futbol anglès, que és diferent del d'aquí. La competició també va d'una altra manera. Costa uns mesos, potser un any, trobar-s'hi còmode.

Sobretot als entrenaments, oi? Acostumats a jugar sempre amb pilota, aquí…

És una mica de tot. Allà el joc és molt físic, hi ha molt treball de gimnàs. Arribes a primera hora del matí a la Ciutat Esportiva i no te'n vas fins a mitja tarda. T'hi passes tot el dia, amb els teus companys, amb el cos tècnic. Es crea un altre ambient, potser s'interioritza tot molt més. No sabria escollir-te entre una o l'altra, perquè són diferents. I això que al City tenen una proposta de joc molt nostra, amb molt de toc. El nostre entrenador, el Patrick Vieira, no feia res sense pilota. Jo estava encantat.

I es ficava als rondos?

Esclar! I la tocava encara, eh?! És un tècnic molt proper al jugador, estava molt a sobre de nosaltres, era gairebé com un amic. Malgrat tot el que ha sigut, és molt humil, em va agradar molt treballar al seu costat. Et donava confiança.

I suposo que també te la dóna que al City manin persones que entenen tant el futbol català, com Soriano o Txiki.

Sí, i també és més fàcil amb tantes persones que parlen castellà, amb tants argentins, Pellegrini xilè. Per idioma no era.

I tampoc per idioma futbolístic. I a partir de l'any que ve, a més, hi haurà Pep Guardiola.

És un dels millors entrenadors del món, es mira el planter, juga un futbol ofensiu… Estic encantat.

Has deixat volar molt la imaginació, ja?

No. Prefereixo no visualitzar res, encara, i limitar-me a seguir treballant aquí, centrar-me en el meu dia a dia.

Què n'esperes, del que queda fins a l'estiu?

Espero jugar i espero que el Girona es classifiqui per al 'play-off' d'ascens. Tenim el somni de pujar a Primera. Vull aprendre d'aquests mesos aquí, madurar com a persona i futbolista i agafar molta experiència. Insisteixo en què la Segona Divisió és una competició molt difícil. Hi ha jugadors molt veterans, que fa molts anys que estan en això, i jo sóc nou, però intento tenir la meva oportunitat, el meu moment.

I a l'estiu? Repetiràs la cessió al Girona?

No penso en això, ara mateix. Estic centrat aquí, en tancar bé l'any i després me'n tornaré a Manchester a fer la pretemporada.

Amb el primer equip?

Sí.

Per primer cop a la història, jugaran els quarts de final de la Champions. Contra el PSG.

Sí, i tant de bo passin l'eliminatòria i arribin ben lluny.

Ets de mirar futbol en el teu temps lliure?

Quan sóc a casa, desconnecto amb alguna pel·lícula o sèrie. Si hi ha futbol, alguns cops també el miro, perquè també em serveix per aprendre.

I en qui et fixes?

Miro el partit que sigui, em fixo en els laterals que juguin, també en el central. Miro què fa, quan ho fa, i intento aprendre d'ells.

Un lateral, un central. Els primers que ataquen amb Guardiola.

On més gaudeixo és a la banda, però ja amb Vieira feia de central i tampoc em desagrada. Al final, jo el que vull és jugar i ho faré allà on em diguin.