Pablo Machín: “Passa el temps, les dificultats creixen i ens seguim superant”

GironaArribat fa 4 anys amb la difícil missió de salvar l’equip del pou de la Segona Divisió, Pablo Machín (Gómara, Sòria, 1975) passarà a la història com el tècnic miracle d’un Girona al qual ha situat a l’elit per primera vegada. Els reptes, però, no s’acaben aquí: amb la permanència a la butxaca, lluita per entrar a Europa de bracet amb una ciutat que l’estima.

Abans de res, enhorabona. Hi ha motius per escriure’n una història...

Qualsevol que hagi viscut la trajectòria del Girona des que vaig arribar et dirà que és digna d’una pel·lícula o d’una sèrie de suspens. El guió ja el tenim i no és precisament curt.

Els èxits d’avui tenen el seu origen el 2014, quan la victòria contra el Deportivo (3-1) va evitar que es baixés a Segona B.

És un dels partits inoblidables perquè a Ponferrada -la setmana abans- vam estar un grapat de minuts virtualment descendits. M’atreveixo a dir que gairebé recordo més aquell tram final que l’any de l’ascens.

Només vostès saben el que han hagut de passar.

Tot i perdre en el debut a Montilivi contra el Múrcia, la imatge que vam oferir em va servir per ensenyar als futbolistes que el camí que els estava proposant per salvar-nos era l’adequat. La millora en una setmana va ser molt gran i, si ho multiplicàvem, podíem arribar a l’objectiu malgrat que semblava impossible. També em ve a la memòria el primer triomf, contra l’Alcorcón.

Pocs cops se l’ha vist més feliç que durant aquella celebració.

Allà vaig sentir que la gent em donava importància, i em feia sentir molt estimat. Van envair el terreny de joc i em van fer parlar des de la llotja. Cantaven el meu nom mentre demanaven que em quedés, és impossible oblidar-ho.

Vostè tenia un pla B?

Com a molt teníem un 10% de possibilitats d’assolir-ho perquè no eren només els vuit punts de desavantatge sinó que anàvem cuers i havíem d’escalar quatre posicions. El meu pla demanava superar el repte de demostrar, primer a mi mateix, que era vàlid. Tenia confiança però mai havia sortit de Sòria i ningú em donava oportunitats. Deixa’m dir que la feina hauria sigut igual de bona encara que no ens haguéssim salvat.

En què li ha canviat la vida ser entrenador de Primera?

La repercussió és molt més gran, però la satisfacció personal és inigualable. Ara fins i tot em posen millor del que realment soc. Tots evolucionem i puc dir amb el cap ben alt que l’elit no ha canviat la meva manera de ser. La diferència és que ara reconeixen el treball fet a Segona i espero poder dir el mateix d’aquí a un temps sobre Primera.

Es pot creure que a principis de març la permanència ja és una realitat?

Aquesta és una de les moltes fites que ens han deixat bocabadats, és una agradable sorpresa per a tothom. Passa el temps, les dificultats creixen i ens seguim superant.

Algun cop sent vertigen o pensa “I si deixem de guanyar”?

Les pors són intrínseques a les persones, però uns ho mostren més que altres. Tenir-ne és sa i significa que hi ha alguna cosa a perdre, malgrat que en segons quins moments s’ha de fer veure que amb la por no es va enlloc. En canvi, tenir respecte i ser prudents és necessari.

Somia amb Europa?

Sí, però això no significa que, si ens despertem i no ens agrada la realitat, això sigui un fracàs. Molts han tingut somnis i han acabat dient: “Que bonic va ser mentre va durar”. Estem intentant que el somni es faci realitat, tot i que, per damunt de tot, hem de tocar de peus a terra i valorar el que estem fent.

Aquí entra en joc el factor Montilivi, on s’ha creat un binomi màgic amb l’afició que dona resultats.

Tot el que un entrenador pot imaginar quan arriba a un club com el Girona s’ha complert. Primer, desitjava que la gent anés al camp, però perquè això passés havíem de generar confiança i donar-los alguna cosa a canvi. Al final, són ells els que paguen i es mereixen disfrutar. Quan parlem de comunió també hem de demanar perdó pels partits dolents que hem pogut oferir.

Com s’explica que el públic estigui tan endollat?

Perquè s’han implicat amb nosaltres, i això és el que volíem. Aquest és el gran canvi. No només venen a mirar sinó que se senten partícips. Cada jornada que passa animen més i millor, en els moments que més falta ens fa. Això, òbviament, ens beneficia i ens fa més forts.

Ocupa la tercera posició en el rànquing d’entrenadors amb més partits dirigint el Girona (178), per darrere d’Alfons Muñoz (208) i d’Emili Aldecoa (221). Això és seriós.

Em produeix una barreja de sensacions: il·lusió, respecte, responsabilitat... En el seu moment vaig ser el primer entrenador del futbol professional que va dirigir dos anys el Numància, i allò ja m’enorgullia plenament. Arribar aquí, pujar a Primera i poder ser el que més partits porta em reconforta i diu molt de la gran tasca que hem fet.

Aquesta setmana, Quique Cárcel ha reconegut que li vol ampliar un contracte que s’acaba el 2019.

Sempre he mostrat la meva predisposició a ampliar els contractes quan arribaven a la seva fi. Entenc que el club necessiti tenir una planificació, però no he rebut cap proposta i no em puc pronunciar. Si m’arriba, l’estudiaré com he fet fins ara.