BarcelonaTants anys treballant a l’ombra per crear la Superlliga i la posada en escena ha estat ben trista. Tant, que ni ha valorat com cal el poder dels aficionats a la Premier, on la veu de la gent ha aturat els plans dels seus propietaris. La Superlliga volia néixer amb entrenadors de clubs que s’hi van sumar convertits en portaveus en contra del torneig, un comunicat de matinada, el president de la Juve gestionant malament la política de comunicació perquè s’ha passejat per mig món mentint sobre el projecte, i deixant en mans de Florentino Pérez la responsabilitat de ser el primer a defensar-la públicament. Sí, aquest projecte girava en bona part al seu voltant i era just que fos el primer a mullar-se. Però el discurs de Pérez semblava que prenia per estúpids els mateixos aficionats que, segons ell mateix va dir, "són el més important i sempre cal escoltar-los". A mi, sincerament, no m’agrada que em prenguin el pèl. O que es pensin que soc idiota. Quan el sento dir que vol salvar el futbol modest, em sembla sentir els gurus que defensen que una persona repartint menjar en bicicleta de matinada per quatre rals és un símbol de llibertat com si fos una cosa bona. No, amb la Superlliga qui hi guanyaria serien els de sempre: representants amb grans traspassos i grans grups inversors. Per sort, els aficionats s'han posicionat sense haver de votar. I han aturat el projecte.
Si realment li agraden tant els aficionats a Florentino, ell presideix un club on la qüestió es pot votar en assemblea. I tots sabem que no ho volia fer. No, no ho volia fer pels aficionats. Ho feia pels negocis, tots ho sabem. Res de nou, de fet. Ja fa dècades que el futbol es mou pensant més en els diners que en cap altra cosa. Cada reforma de la Champions des d'inicis dels anys 90 ha anat en aquesta direcció: protegir els interessos dels rics, no fos que una derrota a primera ronda els fes perdre diners. La Superlliga, de fet, no deixa de ser una metàfora de com funciona el món. Davant d’una crisi, els rics encara volen més diners en lloc d’aturar-se a pensar sobre si els nostres clubs, les nostres ciutats, els nostres negocis, no haurien d’explorar noves vies. Però no. Alguns, com Florentino o Agnelli, sempre en volen més, tant per als seus negocis com per al futbol. És un símbol dels temps que vivim, quan s’ha perdut una cultura esportiva que, per exemple, mantenen prou viva a Alemanya, on és més important tenir un estadi ple que una gran audiència. On els estadis de Tercera són plens, ja que és més important estimar la teva comunitat que poder seguir un club que guanya sempre. La derrota de Florentino és una derrota de tot l'esport.
Si no m’agradava aquesta proposta de Superlliga és en part per qui en formava part. ¿Per quina raó hi eren l’Arsenal o el City, que no han guanyat mai la Champions? Quin mèrit han fet? ¿Ser comprats per un xeic o un magnat nord-americà? Si han fet el pas endavant després d'anys parlant-ne és perquè tenen deutes i no han trobat la manera de gestionar-se amb seny, com el Bayern. Era la lliga de la cobdícia, amb gent amb pocs valors movent els fils a gairebé tots els clubs. Amb una excepció, però. El Barça. I és aquí on m'imagino el dilema de la directiva de Laporta. Si no t’hi sumaves i la Superlliga triomfava, era un cop molt dur per a una economia que Bartomeu i el coronavirus ja han deixat molt tocada. Però el Barça ha demostrat ser diferent, amb la proposta de votar la seva participació a la nova competició en una assemblea.
Estic segur que els socis del Barça són prou madurs per encarar aquest debat, que tornarà, acceptant que els clubs companys de viatge són gent sense escrúpols, tot i que la UEFA tampoc en té gaires. Sigui com sigui, el Barça ha gestionat bé la situació. No veig malament haver esperat en un segon pla. Si la Superlliga hagués triomfat, el Barça s'hi hauria pogut sumar sense semblar l'impulsor sense cor. Formant part del projecte però amb la proposta de votar-lo i sense fer gaire soroll, el Barça pot desmarcar-se'n elegantment. I que quedi Florentino, juntament amb la Juve, com el gran derrotat de la història.
